Totxanes, totxos i maons

Reunió, dijous passat, del Consell Assessor de la Institució de les Lletres Catalanes amb un punt estel·lar a l’ordre del dia: el nomenament del nou Degà de la Institució. La cosa va anar entre Josepmaries: va entrar en Castellet i va sortir en Benet i Jornet. L’amic Papitu.

Josep Maria Castellet accedeix, doncs, a un càrrec que des que el 1987 es va crear la Institució de les Lletres Catalanes –hereva de la creada l’any 1937, en plena guerra civil- han ocupat Jordi Sarsanedas, Feliu Formosa, Maria Antònia Oliver i, els dos darrers anys, Papitu Benet.

Abans d’aquest període de contactes sovintejats la nostra relació havia estat molt fugaç i ara que l’he conegut de molt més a prop puc dir que enyoraré un munt de coses del Papitu. El seu vitalisme, per exemple.  (n’hi ha més)

I també la seva estimulant manera d’apassionar-se pels assumptes que toquen de prop l’ofici d’escriure, l’encomanadís entusiasme amb què defensa les seves opinions davant de qui sigui, la generosa insistència a reivindicar un protagonisme per als escriptors teatrals en un món en el que massa sovint els cartutxos s’acaben amb els narradors, els poetes i, amb sort, els assagistes, la seva permanent i saludable incorrecció política…

Vull dir amb tot això que per sempre més m’acompanyarà la imatge del Papitu Benet que he conegut durant aquest temps: la d’un home planer i generós, intel·ligent i arrauxat, eternament jove i esplèndidament veterà. Però la cirereta final, allò que farà que encara em sigui més difícil d’oblidar aquest temps de treballar plegats va ser el seu discurs de comiat abans d’ahir davant de tot el Consell Assessor en pes.

“Ara faré l’única cosa que sé fer: teatre”, va dir-nos. Llavors es va posar dret i de sota de la taula va treure una voluminosa bossa de la qual van sortir primerament una jaqueta i una corbata –“En Castellet és un senyor i jo, per parlar d’ell, miraré d’apropar-me al seu estil”– que es va anar posant mentre evocava tot el que havia après llegint els nombrosíssims llibres i articles del seu successor en el deganat de les Lletres Catalanes.

I va fer una ràpida i emotiva repassada als punts més importants de la llarga trajectòria de Josep Maria Castellet mentre de la bossa màgica anaven sortint exemplars de la revista Laye o llibres tan importants com “La hora del lector”, la històrica -mítica, gairebé- antologia poètica feta a mitges amb Joaquim Molas, el seu precedent “Poesia catalana del segle XX”, la “Lectura de Marcuse”, la “Iniciació a la lectura de Salvador Espriu”, “Josep Pla o la raó narrativa”, els no menys mítics “Nueve novísimos” o el seu magnífic llibre autobiogràfic “Els escenaris de la memòria” que, per cert, reclama a crits una continuació.

Varen ser deu o dotze minuts a tot estirar en els quals tots els presents -una vintena de persones la majoria de les quals generalment enfeinades i esclaves del mòbil- vàrem romandre captius de la paraula i el gest del Papitu Benet. Un Papitu emocionat i abillat amb una llampant corbata (ell la va definir com a “picassiana”) que, com la cullereta de cafè que Joan Fuster li va passar el 1991 a Tísner i que ja ha esdevingut un símbol de la persona que ostenta la presidència de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, hauria de passar a formar part de l’arxiu simbòlic i sentimental de la Institució de les Lletres Catalanes.

I que consti que ho dic ben de veres i amb tots els respectes i consideracions que calgui.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!