Totxanes, totxos i maons

Com faig gairebé cada matí, una mica abans de les 8 entro en el Club Natació Catalunya -que el tinc just al costat de casa- per fer la meva estona d’exercici físic: començo fent 3 quilòmetres en mitja hora a la cinta de caminar i després empalmo amb un quart d’hora de bicicleta en el transcurs del qual figura que recorro 5 quilòmetres més. Total, tres quarts d’hora d’avorriment salvats únicament per la concentrada audició de la música triada a l’atzar pel senyor iPhone 4. Després hi afegeixo uns quinze minuts fent exercicis de rehabilitació del tendó que tinc trencat a l’espatlla i en acabar tiro cap a la dutxa.

Quan entro al Club, abans de les 8, els vestidors solen estar bastant deserts i tinc espai de sobra per triar la taquilla on deixaré la roba. Una hora i mitja després, en canvi, l’ambient és més multitudinari i és aleshores quan m’agrada parar orella a les converses dels qui, cul a la vista i titola en l’aire, m’envolten.

(n’hi ha més)

Avui, en arribar a la taquilla després de la dutxa m’he trobat dues taquilles més enllà un home gran que s’estava traient la roba del carrer. Com d’habitud he dit un “Bon dia, senyors” en veu alta que el veí ha respost amb un “Bon dia i bona hora” que jo, de seguida, he completat amb un “… i bon sopar quan sigui l’hora”.

Sembla que la meva resposta li ha fet gràcia perquè m’ha dit que no ho l’havia sentida mai, aquesta cua. Li explico que això ho solíem dir a la meva família i de seguida em pregunta dues coses: si sóc jubilat i si li endevinaria l’edat que té. Li dic que sí, que ja jubilejo, i -avesat a les tàctiques a seguir en situacions com aquesta- li responc que “Tal com us veig deveu rondar els 75”.

A l’instant veig que he fet diana perquè em somriu amb displicència satisfeta i em diu que en farà 81 el mes d’agost. “Doncs un conserveu molt bé. Deu ser l’esport…”, li dic. I de seguida em pica l’ullet i treu de la taquilla una bossa de plàstic amb una ampolla a dins. “L’esport… i la bona vida. Li ve de gust un xarrupet?” i m’ofereix, una ampolla mig plena d’orujo d’herbes i un didalet de plàstic d’una pila que ja té preparada a l’interior de la taquilla.

“Begui, begui, que veig que ha matinat molt, vosté”, em diu. I jo, efectivament, em foto d’un sol glop el didalet d’orujo amb la certesa que m’ajudarà a començar la jornada amb alegria. Ell, en canvi, no es serveix. “I vós, no m’acompanyeu?”, li dic. “Ui, això és bo per la salut, però com que tinc el sucre alt el metge no me’l deixa provar. De tota manera sempre en tinc per repartir als companys”. I, efectivament, veig que se’ns acosta un altre atleta de la seva lleva que el saluda amb familiaritat –“Aquest i jo ens portem dotze mesos justos”, em diu. I després puntualitza “Ell més vell que jo, eh?”– i que, coneixedor del ritual, ja porta el seu gotet de plàstic  per endinyar-li a l’orujo.

Acabo de vestir-me mentre tots dos -xancletes, tovallola i gorra- se’n van cap a la piscina on, pel que m’han dit, s’estaran un parell d’hores fent salut i evocant aquells temps en els quals no es perdien cap de les curses urbanes que s’organitzaven a Barcelona i les rodalies.

A quarts de 10 m’en torno a casa reconfortat per l’exercici i entonat pel destilat d’herbes que m’he clavat de bon matí entre pit i esquena. Esmorzo, tot seguit em poso a escriure això i, certament, m’adono que el dia té una pila de portes per obrir i que totes -o la majoria- semblen d’allò més engrescadores.

Ja ho deia el clàssic: “In vino veritas”.