Totxanes, totxos i maons

Ja fa temps que tenia la intenció d’escriure un apunt com aquest. Un apunt per celebrar, com em sembla que és de justícia, la secció diària de necrològiques d’El Punt Avui, el diari que jo llegeixo i l’únic que, amb L’Esportiu de cada dia i el setmanari La República, manté fixa a la portada la dignitat del llaç groc. És una secció que apareix a les últimes planes del diari i que ha estat incorporada no fa gaire arran d’una reestructuració interna de les seccions i que, pel que es pot veure un cop rodada, em sembla una iniciativa esplèndida. Bravo Joan Vall Clara!

Pensant en les necrològiques, però, em va venir al cap un pensament colateral: no feia gaire jo havia llegit un text que parlava d’un periodista especialitzat en la redacció d’obituaris. El text m’havia agradat molt però en aquell moment la memòria no em donava per a més i no sabia situar amb precisió l’origen d’aquell record.

Certament vaig pensar en ‘Afirma Pereira’, d’Antonio Tabucchi, però de seguida la vaig descartar. La història de Pereira és una magnífica novel·la sobre, efectivament, un redactor de textos necrològics que vaig llegir fa més de deu anys i el  record que em rondava pel cap era d’una lectura molt més recent i no tan extensa com una novel·la. Una notícia de premsa, potser. O un reportatge. Un article?

I clavat: en pensar en la possibilitat que fos un article l’enigma es va aclarir de cop: es tractava de ‘Senyor Males Notícies’, un article escrit per Gay Talese (vegeu aquí) el 1966 que forma part del llibre “Sinatra està refredat i altres escrits de Gay Talese”, publicat el febrer de 2020 per l’editorial Navona i que em va faltar temps per llegir-lo tan bon punt va arribar a casa perquè Talese, conjuntament amb Tom Wolfe, està considerat un dels fundadors del denominat ‘nou periodisme‘ fa seixanta anys als Estats Units. Un minut després tenia el llibre a les mans i verificava la meva intuïció. A la pàgina 155 m’esperava la història del senyor Alden Whitman que durant una pila d’anys va ser el redactor de la secció de necrològiques del New York Times. Una secció que, per cert, MAI anava signada.

Més encara, entremig de les pàgines del llibre vaig trobar la crítica que en el número de juliol/agost de 2020 de la revista L’Avenc li va fer l’enyorat Vicenç Pagès Jordà. Una crítica magnífica, com totes les que feia el Vicenç, titulada ‘El fill del sastre’ i que s’acabava precisament amb un elogiós paràgraf dedicat a aquest article de Talese que tantes cabòries m’havia proporcionat.

Com era habitual en Pagès, home savi i informat, la crítica anava una mica més enllà i aprofitava per parlar de ‘Voyeur’, un documental de Netflix centrat en la figura de Gay Talese (vegeu aquí) i en les investigacions que va fer per publicar el 2016 un article al New Yorker, primerament, i tot seguit un llibre sobre el mateix assumpte titulat ‘The Voyeur’s Motel’. Un llibre que, per cert, va acabar proporcionant alguns disgustos al seu autor (de fet, ja no ha tornat a publicar-ne cap més, cosa que tampoc ens hauria d’estranyar si tenim en compte que a hores d’ara Talese té 91 anys i que, tal com es pot veure al documental, cada investigació que començava li exigia moltes hores d’esforços i atenció tot perseguint dades, dates, testimonis i protagonistes).

Ahir vaig veure ‘Voyeur’, noranta minuts encara accessibles a Netflix, i vaig adonar-me que és una magnífica targeta de presentació no només del, diguem-ne, ‘mètode Talese’, sinó una descripció molt exacta del seu caràcter i de la seva manera de ser (era fill d’un sastre sicilià, de Catania més concretament, i tota la vida ha anat vestit de vint-i-un botó, com Tom Wolfe). Un caràcter i una manera de ser que si llegiu abans, com ha estat el meu cas (ara l’he rellegit) i us recomano, ”Sinatra està refredat…” comprendreu encara molt millor.

La capçalera de la dignitat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!