Totxanes, totxos i maons

El dimecres de la setmana vinent, cap al migdia, estic convidat als estudis de TVE de Sant Cugat per participar en la tertúlia d’un programa que es diu “Para todos la 2”. El motiu de la invitació em va arribar a l’ànima i per això no vaig dubtar gens a dir que sí: resulta que dos dies després -el 5 d’octubre- es compliran 50 anys de l’aparició a Anglaterra del primer disc dels Beatles -un “single” amb “Love me do” a la cara A i “P.S. I love you” a la B- i volen que jo i tres convidats més parlem dels Beatles i de tot el procés que fa mig segle es va posar en marxa a partir de l’aparició d’aquell disc i dels quatre xicots que l’interpretaven.  (n’hi ha més)

Pel que m’han avançat fins ara, els altres contertulians -un músic, un historiador i un periodista- són bastant més joves que jo, cosa que em fa pensar que em tocarà jugar el paper del carrossa reciclat que, d’altra banda, tan acostumat estic a representar ja que em va com anell al dit.

Els seguidors veterans d’aquestes Totxanes ja coneixen l’apunt que vaig escriure el 3 de juliol de 2005, just el dia que feia 40 anys de l’única actuació dels Beatles a Barcelona. Un concert al qual vaig assistir i que va anar tal com explico en aquella petita crònica. Quant a la meva opinió sobre els quatre vailets de Liverpool remeto el lector a la columna de la dreta on trobarà l’índex de categories dels meus apunts: si entra a “Músiques” trobarà fàcilment el que busca.

La gent del programa m’ha demanat que prepari un text breu amb allò que m’agradaria que s’expliqués de mi quan em presentessin als telespectadors. Hi he pensat una mica i he arribat a la conclusió que potser el factor que millor em defineix, el més decisiu en tot plegat, sigui la data del meu naixement: els primers mesos de 1950.

Penso que els que vàrem nàixer per aquella època aquí som uns autèntics afortunats: vàrem viure els darrers anys d’autarquia musical -copla, canción española…- i de seguida vàrem assistir a l’arribada de la música italiana (Modugno, Carosone, Marini, Dallara, Celentano…) seguida de la francesa (Becaud, Barriere, Adamo i tota la tropa de “Salut les Copains”…)

Els que escoltàvem amb més freqüència la ràdio -la televisió encara no hi era- sabíem, a més a més, que a l’altra banda de l’Atlàntic hi havia una gent que feia una música important de la qual ens arribaven notícies força barrejades (Frankie Avalon, Andy Russell, Trini Lopez… i Elvis, és clar).

Els últims anys 50 i els primers 60 ens van portar les primeres escaramusses autòctones (Duo Dinámico, Guardiola, Heredero…) seguides pels conjunts d’aquí (Sírex, Mustang, Salvajes, Cheyenes, Lone Star…) i pels de fora, amb Beatles, Stones, Kinks, Animals… com a primers referents.

La cosa va anar creixent amb intensitat fins que a principis dels 70 ens va tocar anar a fer la “mili”. Després va ser el moment de consolidar la feina i construir una família (amb tot el que això implica), situació que va generar moltes desercions. D’altra banda, la televisió ja havia començat a imposar la seva dictadura. Però, si ho pensem bé, nèixer el 50 vol dir que als 12 o 13 anys, quan descobríem els Beatles i la música anglosaxona, ja portàvem d’abans un pòsit musical de cultures properes a la nostra -l’espanyola, la francesa, la italiana- que d’alguna manera ens predisposaven favorablement a entomar tot el que arribés de nou sense renunciar al que ja portàvem viscut i, sobretot, escoltat.

Evidentment l’anàlisi que aquí tot just apunto donaria per una publicació molt més extensa que, qui sap, potser algun dia provaré de fer. De moment en tinc prou dient que estic content d’haver nascut el 1950. Una època irrepetible, en la qual tot estava per descobrir, com aquell qui diu…