Totxanes, totxos i maons

A mi, de petit, a casa em varen ensenyar que no era de persones ben nascudes celebrar la mort de ningú. Anys després la vida -que sempre et treballa per la banda de l’enduriment- em va ensenyar a relativitzar aquests nobles principis fins al punt que ara crec que la desaparició física d’un mala bèstia sempre, sempre, és una bona notícia per al gènere humà.  (n’hi ha més)

I on escric un mala bèstia llegiu-hi, si us plau, també un dictador. Com Franco fa trenta-un anys, com ara Pinochet o com d’aquí a ben poc “el compañero Fidel”.

Amb els anys, però, he après que la majoria de les vegades el plaer que provoca una notícia d’aquest tipus sol tenir gradacions. Gradacions a la baixa, val a dir. Com, per exemple, que morin de vells al llit de casa seva -o d’un hospital- i no podrint-se en una presó. Que morin en llibertat i “en normalitat”. De mort natural, en fi. O, encara pitjor, que en el moment del trànsit ostentin encara el poder.

Ja ho vàrem veure amb Franco: ens agradi o no admetre-ho es va morir al llit, quan va voler, matant i amb les regnes del poder ben fermades. La prova és que els hereus de les seves idees encara avui remenen la cua sense avergonyir-se’n gaire. I ho estem veient també aquests dies en els reportatges del dol a Xile: hi ha encara molt feixista que no se n’amaga.

“Usted se va pero su ambiente queda”, deia un anunci de la colònia Varón Dandy de quan jo era jove. Lamentablement podem dir el mateix aplicant-lo a la caspa, a la ronya, a la misèria, a la maldat i a l’estultícia de tants males bèsties camuflats que encara ens envolten.

No somiem truites, si us plau: això és una guerra. I no anem bé…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!