Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Més sobre Puyal: carallots i “gilipollas” (amb afegitó del mestre Yzaguirre).
La casualitat em fa encadenar dos apunts dedicats al mestre Puyal.
El d’avui, però, no fa referència al seu recent llibre sinó que intenta sortir al pas del que ahir va comentar en el transcurs de la transmissió del València-Barça sobre el mot (evidentment castellà) “gilipollas” que es veu que el periodista Xavier Sardà havia emprat en un programa de Catalunya Ràdio per referir-se a Jose Mourinho, l’entrenador del Madrid.
En sentir que algun dels seus col·laboradors feia esment de les pàraules de Sardà, Puyal va invitar als seus oients a plantejar-li mots catalans que signifiquin el mateix que “gilipollas”.
Va sortir “carallot”, “sòmines” i una extensa tirallonga que, sens dubte, cobrien l’espectre expressiu del mot castellà… (n’hi ha més)
… però -que voleu que us digui?- jo crec que al costat de l’eufònic “gilipollas” hi ha poc espai per a la competència.
Dic això perquè ja fa temps que reivindico la conveniència de no deixar de banda uns quants mots castellans que, pronunciats a la catalana, expressen amb contundència allò que volen significar. Parlo de “despilfarro”, “sinvergüensa”, “desfatxatés”, “luju” o d’aquest “gilipolles” tan ajustat al seu destinatari. Molt més que “carallot”, que és genuï però es queda curt.
Tanco els ulls i ho pronuncio lentament: “gilipolles”. Li escau tant…
—————————————————————————————–
(Afegit l’endemà)
Des d’Oregon m’escriu el mestre Lluís de Yzaguirre -tot un savi en afers lingüístics- amb una aportació a la meva llista de castellanismes per reivindicar que em sembla esplèndida: el mot “ascarós” per “fastigós”.
És indiscutible: “un gilipolles ascarós” és molt més contundent que “un carallot fastigós”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!