Totxanes, totxos i maons

Si algú s’entreté a comparar la foto d’aquest apunt amb la que il·lustra l’apunt del blocaire "Un tio normal" (vegeu aquí) deduirà que ahir, a la FNAC de l’Illa Diagonal, no érem gaire lluny l’un de l’altre mentre Joan Miquel Oliver presentava el seu darrer disc davant d’un públic molt nombrós i entregat des de molt abans d’escoltar la primera nota del concert.

El blocaire "Un tio normal" fa una crònica del concert acurada i precisa sobre la qual -encara que ell va i em llença el guant perquè hi digui la meva- no tinc res més a afegir. La subscric de punta a punta i a més a més m’agrada la manera com s’expressa el paio. Està bé, això de tenir tractes amb "tios normals", tu…

I posats a exhibir complicitats comparteixo també el que diu del recopilatori "AchiliFunk" que acaba de sortir. És una passada de disc i m’he divertit molt escoltant-lo.  (n’hi ha més)

Canta amb una veu justeta, amb la guitarra té tendència a empatollar-se, fa aspecte de tímid integral… i, tanmateix, què ho fa que ens sedueixi tant Joan Miquel Oliver? No sabria explicar-ho però realment és un fenomen de comunicació que comença amb unes cançons senzilles però plenes de detalls en els arranjaments (sobretot en la versió en disc en la que ell sol tocar tots els instruments; com el Mike Oldfield, vaja) que no et deixen gens indiferent i acaba amb una posada en escena planera i gens forçada que es posa de seguida el públic a la butxaca. Tant si és gent carrossa com jo, joves amb pinta d’alternatius o infants quasi d’ué, com tres o quatre nenes no més grans de 5 o 6 anys que assegudes a primera fila seguien la lletra de cada cançó amb una unció digna dels millors mestres.

Tot plegat ve a recordar-me una mica aquell eslògan, atribuït a Àngel Casas, que acompanyava la promoció del primer disc de Pau Riba: "Té veu de regadora… però una regadora pot fer florir tot un jardí". Doncs si fa no fa això.

El cas és que quan escolto Joan Miquel Oliver em descobreixo a mi mateix amb aquell rictus de felicitat i aquell somrís de placidesa que se’m posa a la cara quan veig "Smoke", "París, Texas", "Em construcción", "Annie Hall" o "Manhattan". No és una argumentació gaire científica, ho reconec. Però jo ja m’entenc…

De fet avui volia preparar el primer apunt d’una petita sèrie que vull dedicar a la Maria Castanyer, que fa temps que la tinc promesa i que em consta que ja hi ha gent que l’espera perquè ja m’ha arribat algun correu interessant-se per veure quan em posava a la feina. Però en el camí de dies enrere s’ha interposat la gresca dels tres anys d’aquest Bloc, ara l’Oliver i el repte del "tio normal" i entre unes coses i altres els plans se m’han desbaratat.

En tot cas aprofito l’avinentesa per fer un comentari molt breu sobre els marrameus que aquests dos darrers dies hi ha hagut entre Convergència i els seus socis (socis?) d’Unió a propòsit d’un possible trencament de la coalició. Més que un comentari és el manlleu d’una frase que els espanyols solen dir i que em sembla que en aquesta ocasió va com anell al dit:

"Diu que Unió es vol separar de Convergència i anar a la seva? No caerá esa breva…"

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!