Totxanes, totxos i maons

Aquests dies que, entre moltes feines més (que, com haureu notat, em priven de dedicar a aquestes Totxanes l’atenció habitual), estic preparant un article llarg sobre Terenci Moix he repassat les ‘Baladas del dulce Jim’, el primer llibre que va publicar la seva germana Ana María l’any 1969.

El llibre va aparèixer en la col·lecció de poesia El Bardo que dirigia José Batlló i té un pròleg de Manuel Vázquez Montalbán molt en la línia del que aleshores escrivia i que es resumeix en el ‘Manifiesto subnormal’, de 1970. Us reprodueixo el final del pròleg: ‘Ana María Moix come poco y va vestida de cortina. Moix, Moix, Moix. Recuerde esta marca.’

No entraré en detalls i anàlisis sobre aquestes ‘Baladas’ primerenques però força prometedores. Em centraré en la manera com em va arribar l’exemplar de la primera edició (que juraria que va ser l’única) que ara mateix tinc damunt la taula mentre escric aquest apunt apressat. No puc fixar la data amb exactitud però sí que puc dir que l’any 2005, data en què vaig començar a catalogar en una base de dades tots els llibres de casa, ja el tenia.

No el vaig comprar de nou en nou. Segurament el vaig trobar en alguna llibreria de segona mà i només al llom se li nota el pas dels anys. Més de mig segle. A la primera pàgina veig, escrit a mà, el nom del propietari i la data de la seva compra: ‘Xavier 1970. Barcelona’. Tret del llom, el llibre està molt ben conservat i exhibeix aquell groc tan encisador de les pàgines velles. A la pàgina 23, just a sota del text d’Ana María Moix, trobo un comentari fet a llapis que suposo que és del mateix Xavier i que m’ha agradat. Una anotació que, una vegada més, confirma la meva fascinació pels missatges que, de vegades, es troben a dintre dels llibres antics, oblidats dels seus primers propietaris.

Començo reproduint el text de Moix, un text que em sembla molt representatiu de tot el que es diu a les ‘Baladas del dulce Jim’:

“Los adolescentes mojan de lágrimas cada noche la almohada y cesan en su llanto para pensar en el amor. Algunas muchachas atrevidas escapan de sus casas para ver la llegada de los marinos. Pero en las playas de las ciudades resulta inevitable no manchar de alquitrán el camisón. Es difícil soñar desde la alcoba blanca sin caer en la monotonía de inventar sombras tras las cortinas, oir pasos por los tejados y recurrir por fin a las tres avemarías.”

I ara el comentari escrit a mà al peu del text:

“Que historia más extraña la de algunas colegialas.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!