Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila:

Avui, dilluns 16 de juny de 2014, és un dia important per a mi i m’agradaria atorgar-li el relleu que em sembla que li pertoca adreçant-te aquesta carta. La que fa el número tretze de les que t’he escrit fins ara.

Si mai arribes a llegir aquestes ratlles m’apresso a recomanar-te que no perdis el temps buscant per agendes i calendaris la raó per la qual considero que avui és un dia tan especial. Només la sé jo i te la dic de seguida: avui fa deu anys que vaig començar a escriure aquest Bloc.

A part del plec de cartes que fins ara t’he dedicat, en les Totxanes he publicat més de 2.500 textos amb els quals crec que no m’equivoco si et dic que podries reconstruir gran part de la meva vida i, sobretot, de la meva manera de ser, de sentir i de pensar.

La lletra A, precisament: la que obre l’abecedari i dóna pas a tota la resta. I el punt, que endreça, fixa i ordena. Una simbologia exacta perquè tot això -porta oberta, referència en el trajecte- ha estat, és i serà per a mi la teva àvia.

En el futur, quan potser llegiràs això, si fas una cerca combinada amb els mots “afortunat” i “tiet” amb el cercador que aleshores estigui de moda és fàcil que et surti un apunt que vaig escriure el mes d’agost de 2012  (també pots veure’l aquí si l’enllaç encara funciona). En aquell text parlava del fet de ser afortunat -o no- a la vida. Un assumpte transcendent sobre el qual ja t’avanço que jo em situo en el bàndol dels que considerem que la sort ens ha tractat amb generositat.

Una persona afortunada no és pas aquella que mai s’equivoca. No. Això ho fan les màquines. La cosa va per una altra banda, estimada Mila: al llarg de la vida aniràs veient que arribes a moments importants que requereixen una decisió ben presa. No n’hi ha gaires, d’aquests moments, creu-me. Vuit o nou, a tot estirar. Però són cabdals. Per això cal que estiguis ben atenta i preparada per tal d’adonar-te de la seva arribada i evitar que passin de llarg.

La vida, però, és tan subtil que alguna d’aquestes vegades és fàcil que no percebis l’existència del dilema perquè, almenys en aparença, la possibilitat de decantar-te per una o altra via ja et ve prefixada. El secret de tot plegat és, ho repeteixo, anar amb l’antena sempre activada i tenir la intuïció de quina pot ser la tria encertada. Vista, talent… i sort, és clar.

T’explicaré el que em va passar a mi un dia de 1967 quan vaig adonar-me que a l’Escola Industrial cada vespre coincidia amb una noieta de pèl llarg i serrell arran de celles que estudiava Química de Laboratori i que era diferent de totes les altres. Aleshores vaig fer-m’ho venir bé per aconseguir que ella també es fixés en mi i la tria es va plantejar. Quasi mig segle després d’aquella decisió t’asseguro que la fletxa es va clavar al centre mateix de la diana. I allí continua fins avui.

Ni els avis, ni els pares ni ningú podem preveure ara mateix quines aventures et plantejarà la vida, com seran les persones que coneixeràs i quantes vegades experimentaràs la sensació de trobar-te al costat d’algú que no és com els altres. Algú que et semblarà irrepetible i planificat expressament per trobar-se amb tu i endegar junts grans projectes. No cal que et digui, noieta, que quan arribi aquell moment et desitjo molta sort i, sobretot, que tinguis una consciència molt clara d’aquells moments que estaràs vivint. Perquè són dels que mai s’obliden.

Quan envelleixes al costat de la persona que t’estimes passa una cosa molt curiosa: per damunt dels estralls provocats pel pas dels anys, més enllà de les xacres inevitables i creixents, queden intactes els sentiments i la memòria. Vull dir que la combinació entre la imaginació i els records té un poder descomunal. Almenys a mi em passa…

Miraré d’explicar-t’ho millor: un dia de l’any 1971 o 1972 -abans de casar-nos- la teva àvia i jo vàrem visitar la ciutat de Girona en companyia dels meus pares. Aquell dia, davant de la porta d’entrada a l’església de Sant Feliu li vaig fer una fotografia que no dubto a definir-a com la millor que li he fet mai.

En aquella fotografia en blanc i negre que tinc perfectament arxivada i documentada (si no t’ha arribat per altres vies pots demanar-la al pare o a l’oncle perquè segur que també la tenen) ja no surt la noia del cabell llarg i el serrell sinó la que -més o menys per aquells mateixos dies- va canviar radicalment cap a un tall curt que, amb lleugeres variacions, ha mantingut fins ara mateix. Contempla fixament l’objectiu de la càmera amb una mirada directa, neta i decidida. Com si ja albirés el llarg futur que s’obria davant nostre.

Doncs bé, el que vull dir-te és que cada vegada que estic a prop de la teva àvia i me la miro, uns ulls diferents als que tinc darrere de les ulleres fan que la vegi just com era en aquella imatge. Ella ÉS aquella noia i, per molt temps que passi, ho serà sempre…

Repasso el que he escrit fins aquí i m’adono que el que acabo de dir-te fa un moment és molt més fàcil d’experimentar-ho que d’explicar-ho. Ho deixo, doncs, perquè no vull fatigar la teva atenció amb més elucubracions.

De fet, només desitjo per a tu una cosa: que quan arribis a una edat com la que tinc jo ara la vida t’hagi donat motius suficients com per escriure una carta similar a aquesta. Amb les teves paraules, és clar, però amb el mateix sentiment de fons. Serà el millor símptoma que has sabut trobar les respostes adequades a les preguntes importants. Que has estat una dona afortunada.

Si és així t’asseguro que l’àvia i jo, des del lloc on aleshores estarem (junts, no cal dir-ho), ens sentirem satisfets, feliços, plenament recompensats. Eternament joves…

———————————————————————————————-

(*) Ja ho sé que, a part de l’àvia catalana, hi ha també la Cathérine, l’estimada àvia bretona. Dissortadament, però, la distància física que ens separa fa molt difícil que pugui parlar-te d’ella en els mateixos termes amb els quals et parlo de l’àvia d’aquí. I mira que em sap greu…

———————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta -conjuntament amb altres apunts amb ella com a protagonista- les podeu trobar en l’apartat “Mila” d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.