Totxanes, totxos i maons

La revista Serra d’Or ha publicat en el número de desembre aquesta entrevista meva amb la consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya Laura Borràs que podeu llegir íntegra a continuació:

Laura Borràs, acordar lletra i dígit

(Entrevista publicada en el número 708 de la revista Serra d’Or, desembre de 2018)

Dia de Ple al Parlament de Catalunya, cap al final del matí la sessió s’atura amb un breu recés. Una escletxa de trenta minuts que aprofitem per parlar amb Laura Borràs (Barcelona, 1970), consellera de Cultura del Govern presidit pel Molt Honorable Quim Torra des del mes de juny.

Certament, la consellera és d’aquelles persones que no passen desapercebudes. Quan algun membre de l’oposició li formula una pregunta sol respondre des del seu escó dempeus i donant la cara a la persona que l’interpel·la. Laura Borràs parla sempre mirant als ulls de l’interlocutor i sap transmetre franquesa i una ferma convicció en tot el que diu.

Des del punt de vista pressupostari Cultura és un departament petit però al seu voltant graviten uns quants àmbits de responsabilitat que són d’importància vital pel país: la política lingüística, el patrimoni cultural -arxius, museus, biblioteques-, la cultura tradicional i popular, la projecció exterior, el cinema, el teatre, les empreses culturals, les lletres catalanes…

Els coneixements de la consellera abasten un ampli espectre: és experta en teoria de la literatura i literatura comparada, s’interessa des de fa uns anys per la connexió entre les tecnologies digitals i els estudis literaris i l’any 1997 es va doctorar amb una tesi sobre les formes de la follia a l’Edat Mitjana. Una especialitat, aquesta darrera, que molt possiblement li haurà estat d’utilitat més d’una vegada en el temps convulsos que ens està tocant de viure últimament.

¿Com va trobar la conselleria després de set mesos d’aplicació de l’article 155?

Ja es partia d’una situació pressupostària limitada i durant aquests mesos el departament ha patit molt perquè el que es perseguia era tancar l’aixeta i, per tant, posar la cultura del país en estat de paràlisi. Contra això es va activar un mecanisme d’autodefensa que va consistir en que tot allò que afectava a la direcció dels organismes i entitats que depenen de Cultura -em refereixo a consells assessors, consells d’administració, etc., que habitualment presideix el titular del departament, i que amb el 155 havia de ser el ministre- no es van convocar precisament perquè no els presidís qui no li corresponia. És una actitud de dignitat que sempre que en tinc l’oportunitat m’agrada destacar.

En el debat de política general el President Torra va parlar de “fomentar la cultura de proximitat” i va definir la política cultural com “un espai central de les polítiques transversals de tots els departaments”. ¿Com es posen a la pràctica uns enunciats tan lloables?

Ja no som en l’etapa de bastir grans equipaments; el que ara hem de fer és treballar en la proximitat. És a dir, omplir de contingut les infraestructures perquè arribin al ciutadà, se les faci seves i, per tant, la cultura assoleixi plenament la seva dimensió transformadora. Quant a la centralitat que expressava el President es tracta d’una idea que fins ara s’ha explotat poc i que serà visible en unes reunions periòdiques que el Govern farà dedicades monogràficament a la cultura. La idea és que si fem aflorar tot allò relacionat amb la cultura que passa en els altres departaments aconseguirem una responsabilitat compartida que ens permetrà treure un rendiment millor dels recursos que tots hi dediquem. A més a més aquestes reunions del Govern, previstes cada tres o quatre mesos, es faran en espais culturals de tot el territori.

Hi ha consens a definir la gestió de les biblioteques com un model d’èxit. Altres àmbits, en canvi, semblen encara una mica lluny. Li pregunto per un de molt concret: els museus. ¿En què hauria de millorar la situació actual?

Tenim un Pla de Museus que va ser aprovat amb el suport de tot el sector i, per tant, el que s’ha de fer és potenciar-ne el desplegament. Cal, per tant, repensar les polítiques de manteniment, de gestió dels fons i de les col·leccions permanents, de les activitats que desenvolupen, de com es relacionen amb l’entorn més immediat. I també trencar amb aquella idea de molta gent que diu “hi he estat una vegada i, per tant, jo aquest museu ja l’he vist”. No, no; els museus són vius i hi passen coses que no tenen res a veure amb el que “ja has vist”. Treballen per trobar nous motius d’interès i moltes vegades explorant la transversalitat entre especialitats culturals. Penso, per posar un exemple que no és l’únic, en la col·laboració amb creadors que ofereixen al públic sessions en les quals dialoguen amb el fons o “llegeixen” una determinada peça. El Pla de Museus és, per tant, l’eina fonamental a desplegar amb un objectiu molt clar: els ciutadans han de percebre que un museu és un lloc on hi passen coses que els interessen. I no cal dir que, en aquesta línia, el departament cooperarà en la màxima mesura que li sigui possible.

Parlant de fórmules d’èxit podríem parlar dels “Anys” commemoratius -Any Fabra, Any Pedrolo, Any Montserrat Abelló, Any Panikkar…- que, atès que la nostra cultura és rica en personatges de gruix, donen molt de joc. ¿Quina valoració en fa?

És un tema que he tingut la sort de viure’l de molt a prop. Teníem els precedents de grans celebracions com l’Any Miró o l’Any Gaudí, organitzades en èpoques en què les limitacions pressupostàries eren molt menors. Però és a partir de 2012, quan l’ajuntament de Barcelona m’encarrega d’organitzar el triple Any Sales, Calders i Tísner, que comencem a posar en acció noves dinàmiques pròpies de temps de crisi que obliguen a conjurar el màxim de complicitats possibles: editors, biblioteques, famílies dels autors, entitats acadèmiques, altres administracions… però també difusió per televisió, a les xarxes, espectacles, etc. Per això, quan l’any següent em vaig incorporar a la direcció de la Institució de les Lletres Catalanes de seguida vàrem potenciar aquest model d’Anys literaris amb l’objectiu de diversificar esforços -cada “Any”, per exemple, té un comissari específic- i aconseguir que aquells autors i autores tornin a ser visibles i es recuperi la seva obra. N’estem molt contents i la intenció és continuar perquè és evident el que vostè deia: la nostra cultura és rica en personatges de gruix. I fóra imperdonable que no els poséssim a l’abast de tothom.

A les acaballes de l’Any Fabra li pregunto per la salut del català: l’ús, el coneixement, el prestigi…

La llengua és un assumpte que sempre genera controvèrsia, però el que és evident és que el català és la llengua pròpia de Catalunya. Una llengua que ha estat -i està- minoritzada i que, per tant, requereix tots els esforços de les administracions públiques per posar-la en el lloc que li correspon. Ningú pot dir que no tinguem consciència del problema: tenim una Llei de l’aranès, l’occità que es parla a la Vall d’Aran, que és modèlica perquè reconeix allò que nosaltres voldríem pel català. Totes aquestes premisses -llengua pròpia, minoritzada i necessitada d’un esforç de l’administració- ens refermen en la necessitat de continuar executant unes polítiques que més enllà de les nostres fronteres s’han valorat molt positivament. Parlo de la immersió lingüística, un model integrador, que cohesiona i que no deixa enrere a ningú però que, tanmateix, no és suficient perquè encara hi ha indrets del país on viure en català des que et lleves fins que vas a dormir és molt difícil. Mentre hi hagi situacions en les quals el ciutadà no es pugui expressar en la seva llengua -penso en dos exemples: alguns serveis d’urgències, o als jutjats- viurem la contradicció d’estar en un país on emprar la llengua pròpia pot ser fins i tot contraproduent. I això, naturalment, no pot continuar d’aquesta manera…

Estem en ple desenvolupament del Pla de Lectura 2020. No és pas el primer que s’ha promogut en les darreres legislatures, però aquest sembla que arribarà fins al final. ¿Quins objectius es persegueixen?

Un de ben clar: incrementar el nombre de lectors. Els índexs de lectura fan de mal gestionar, hi ha indicadors que no són concloents: comprar un llibre -o demanar-lo en préstec a una biblioteca- no vol dir automàticament que serà llegit. Hi ha altres indicadors avaluables a més llarg termini, però potser més clars: l’índex de fracàs escolar, per exemple, perquè a fi de comptes una persona que llegeix és algú capaç de descodificar un missatge i d’assimilar molt millor la informació que li arriba. Per això el lema del Pla diu que “llegir ens fa més…”  i en aquests punts suspensius s’hi pot afegir “crítics”, “lliures”, “feliços”, “compromesos”, etc. Però m’agrada també la idea que llegir “ens fa”, és a dir, ens vertebra, perquè fomentar la lectura és una feina que apel·la tothom: famílies, mestres, comunicadors, etc. i, per tant, és una feina de país. És un Pla que té molts fronts però que valora la lectura en un sentit molt ampli, perquè llegir és pensar el món i viure’l amb més intensitat.

Tenim una consellera amb un perfil tecnològic notori i molt adient amb un sistema cultural sacsejat, aquí i arreu del món, per l’impacte de les noves tecnologies. En aquest context, voldria saber quin futur li espera a dos sectors molt concrets: el llibre i la premsa.

Jo ensenyo els clàssics des de fa molts anys però, alhora, treballo en un grup de recerca que estudia de quina manera els estudis literaris es veuen afectats per l’impacte de les tecnologies digitals. Cal ser pragmàtics i veure-ho no pas com un problema, sinó com una oportunitat: el paper i la pantalla són dos mons que estan en els antípodes l’un de l’altre, però els hem de saber combinar perquè ens ajudin a aconseguir els objectius que perseguim. Si jo ensenyo els clàssics he d’aprofitar les eines que el món digital posa al meu abast per arribar millor a la gent. Fa un moment parlàvem dels índexs de lectura; doncs bé, avui s’escriu i es llegeix moltíssim, però d’una altra manera. La lectoescriptura és utilitzada per tots els joves. Damunt d’una pantalla, d’acord; però també és lectura i és escriptura. Diferents a com aquests conceptes els teníem interioritzats fins ara, però vàlids també. És a això al que em refereixo quan dic que estem davant d’una oportunitat que cal aprofitar. Quan parlem dels Anys literaris, per exemple, veiem com la xarxa és un formidable element multiplicador de fragments de textos, recomanacions de llibres o anuncis d’activitats. Per resumir: que el món digital és aquí, és una realitat. I que no se n’anirà, també. I això tant el sector editorial com el de la premsa fa temps que ho tenen assumit i han sabut trobar vies com l’iQuiosc que posa a l’abast de la gent més de dues-centes capçaleres en català. Una eina importantíssima, doncs, per a una llengua com el català de petit abast demogràfic però amb una presència a l’univers d’internet que figura entre les més importants.

D’altra banda, aquesta explosió digital ha portat a configurar d’una altra manera molts elements no digitals. Per exemple, l’edició de llibres de paper, que haurà de ser diferent a com ha estat fins ara, més en la línia de trobar aquell valor afegit que la tecnologia, amb la seva immediatesa i facilitat, de vegades no pot oferir.

Per acabar, consellera, m’agradaria que m’enumerés tres objectius que li agradés deixar enllestits durant el seu mandat.

El primer, del qual ja hem parlat, és sens dubte la culminació del Pla de Lectura 2020, un àmbit en el qual fa molts anys que treballo i que, per tant, em permet aportar la meva experiència d’una manera més directa. A més a més es tracta d’un objectiu que va més enllà d’un departament concret; és un objectiu de país.

Després destacaria el que en dic la “mancomunitat cultural”, mirar cap el passat per veure quines coses encara funcionen, perquè es varen fer bé i, com a conseqüència d’això, reforçar el prestigi de la nostra cultura de portes enfora i l’autoestima de portes endins. Aquí hi afegiria la creació d’un carnet cultural que faciliti el coneixement de l’oferta cultural i la creació de nous públics.

La tercera seria aconseguir que la digitalització es percebi com una extraordinària oportunitat per créixer i, per tant, des de l’administració, i en la mesura de les nostres possibilitats, ajudar aquells sectors que es trobin amb més dificultats per afrontar el repte.

I finalment parlaria de la internacionalització. No podem deixar passar un moment com l’actual en què les circumstàncies que vivim com a país ens han posat davant dels ulls de tot el món. Tenim eines per donar a conèixer com som i, en l’àmbit cultural, uns ambaixadors excepcionals com l’Institut Ramon Llull o l’Institut Català de les Empreses Culturals. Sense oblidar la designació del conseller Lluís Puig com a director del Programa per al desenvolupament de projectes culturals d’àmbit internacional, que estic convençuda que farà una feina extraordinària.

Li he demanat tres objectius i me n’ha dit quatre. Francament, no puc demanar més, consellera…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!