Totxanes, totxos i maons

És una situació ben especial, la que estic vivint. Aquest apunt -que ja fa bastants mesos que em va voltant pel cap- l’escric a quarts de dotze de la nit del dimarts amb la intenció de penjar-lo a primera hora del matí del dimecres. I l’escric per deixar constància de la malaltia del Xavier, el nostre vell amic de la colla del Guinardó (vegeu aquí).

Una malaltia amb diagnòstic greu que va requerir la seva immediata hospitalització… (n’hi ha més)

… tan bon punt se’n varen detectar els primers símptomes -a finals del passat mes d’agost- i que l’ha portat a la situació terminal en la que des de fa unes hores ha entrat.

Durant tos aquests mesos, en els quals no ha tornat ni un sol dia a casa seva, la colla d’amics s’ha anat organitzant per ajudar la família en l’acompanyament del malalt. En el cas concret de casa nostra val a dir que qui s’ha emportat el pes de l’acció ha estat l’A. que aprofitant la condició matinera dels Isern s’encarregava del suport a l’hora de l’esmorzar un parell o tres de dies per setmana.

Per la meva banda jo m’he mantingut molt més distant. Primerament perquè la meva disponibilitat d’hores és menor a causa de la feina, però sobretot perquè em feia molta pena adonar-me de com la malaltia havia enviat molt lluny d’aquí la persona que jo havia conegut i tractat durant tants anys. L’home vençut que jeia al llit de l’hospital compartia amb l’anterior només uns atributs físics que cada dia que passava s’anaven marcint.

Escric això senzillament per deixar-ne constància. Ni per justificar-me ni per demanar comprensió o llàstima de ningú. I no és un rampell d’ara. Tot i que la situació a què hem arribat ja és desesperada fa bastants mesos que tenia obert en l’arxiu d’apunts pendents un document que es deia “L’amic malalt”. El títol el tenia clar; la resta, però, es mantenia en blanc.

En començar he escrit que em sentia vivint una situació especial. En bona part perquè en aquesta nit tranquil·la que ara mateix, amb els ulls carregats de son, contemplo a través de la finestra, sembla que el món estigui aturat.

I no. És possible que entre el moment que enllesteixi el text i me’n vagi al llit i l’instant que el pengi el Xavier, l’amic malalt que protagonitza aquestes ratlles hagi fet ja el salt definitiu.

I aleshores aquest comentari una mica desendreçat que estic escrivint a raig haurà de canviar d’adscripció i passar de l’epígraf “Gent, llocs…” al de “Dol”. Els petits matisos que separen la vida de la mort…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!