Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

Avui compleixes vint-i-dos mesos. Estàs entrant, doncs, en aquella deliciosa etapa en la qual cada dia aprens una paraula nova que mires d’articular amb la teva parla encara incerta (i a més a més complicada pel fet d’aprendre simultàniament dues llengües: la catalana del pare i la francesa de la mare). Una etapa, ja et dic, deliciosa, i que és un enorme privilegi poder viure-la al teu costat.

A poc a poc aniràs aprenent que cada concepte, cada objecte i cada situació tenen un mot o una expressió que els defineix i que et permeten compartir-los amb els que t’envolten. Amb els teus.

I, precisament, la carta d’avui l’escric per parlar-te d’això: dels teus. Dels que des del primer dia juguem en el teu equip i vestim la mateixa samarreta que tu.  (n’hi ha més)

El fet que ha activat la necessitat d’explicar-te el que trobaràs en aquesta carta -que ja fa, uf!, el número deu de les que fins ara t’he escrit- es va produir el dijous de la setmana passada.

Com cada tarda de dimarts i dijous l’àvia i jo vàrem agafar el tren fins a Premià i en sortir de l’estació vàrem enfilar riera amunt fins a la Llar d’Infants. Després, sense presses, vàrem vagarejar tot tres -tu a la cadireta, jo empenyent-la i l’àvia al teu costat- pels carrers del poble fins arribar a casa teva.

Ja instal·lats, mentre esperàvem l’hora del bany i l’arribada dels pares vares demanar a l’àvia que t’enfilés a la trona que encapçala la taula de la cuina i, un cop instal·lada, va seure al teu costat. Just en aquell moment vaig treure el nas per la porta i, en veure’m, vares dir “avi” mentre assenyalaves amb el dit la cadira buida que hi havia a l’altre costat. Quan vàrem ser tots tres asseguts a taula vares deixar anar un claríssim “Què bé” que, a més a més, vares repetir sis o set vegades més segurament esperonada per la nostra expressió de sorpresa i alegria.

És evident que encara ets molt petita per entendre en tota la seva magnitud el sentit d’aquells dos mots que vares pronunciar, però el que sí que em sembla cert és que darrere de la teva expressió hi havia dues constatacions que ja portes arrelades dintre teu.

La primera era la certesa que havies fet una cosa ben feta. Els pares, els avis i, sense cap mena de dubte, les mestres de la Llar celebrem amb uns emfàtics “molt bé” i “què bé” (els avis bretons ho fan amb un “bravo” reforçat sovint amb un “super”) cada vegada que enllesteixes correctament una feina, un joc, una cantarella. Tu en aquell moment ens volies a tots dos -l’avi i l’àvia- asseguts al teu costat i el fet d’obtenir el que buscaves et va empényer a expressar d’aquella manera la teva satisfacció.

Però aquí no s’acaba tot. Hi ha una segona constatació que em sembla percebre darrere de l’escena: la de veure com vas intuint que al teu voltant hi ha conjunts concrets de gent que tenen el seu màxim sentit quan hi són tots els elements. Vull dir que l’avi i l’àvia formem per tu un paquet complet. Com el pare i la mare, que en formen un altre.

Això es demostra fàcilment, per exemple, quan et recollim a la porta de la Llar d’Infants: si, pel motiu que sigui, algú de nosaltres no hi és (o no el veus) reacciones immediatament amb un “Avi?”, si només veus a l’àvia, o a l’inrevés. Exactament el mateix que, quan arriba la mare, t’empeny a dir “papa” o a l’inrevés.

D’això jo en dic sentiment de pertinença. La percepció que formes part d’un conjunt més ampli que ara, tan petita encara, es limita a la família més propera i també segurament als nens i nenes de la teva classe a la Llar. Un sentiment que amb els anys s’eixamplarà amb nous conjunts però que en el fons no vol dir altra cosa que ja comences a saber que hi ha una gent que et fa costat i que se la juga per tu.

Gent amb la que hi pots comptar. Que juga en el teu mateix equip, que vesteix una samarreta amb els mateixos colors que la teva i que, fins al final del partit, són els teus.

Una categoria a la qual als teus avis ens encanta pertànyer-hi i que ens compromet a estar sempre a l’alçada dels esdeveniments per aconseguir -amb els pares, és clar- deixar la porteria a zero. I si no pot ser, fer mans i mànigues perquè, a fi de comptes, la vida ens coli els mínims gols possibles.

—————————————————————————————–

Les anteriors cartes a la meva néta -conjuntament amb altres apunts amb ella com a protagonista- les podeu trobar en l’apartat “Mila” d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.