Totxanes, totxos i maons

Digueu-me intransigent, mal geni i tots els qualificatius que us vinguin al cap, que segurament tindreu raó. Però he de confessar que com més vell em foto menys tolero la informalitat de la gent.

I em sembla que ho tinc complicat, això, perquè l’actitud de no respectar la puntualitat en començar els actes -començant pels seus mateixos organitzadors- és un mal costum que creix i s’escampa en alarmant proporció geomètrica.  (n’hi ha més)

Posaré un exemple patit en pròpia carn sense donar noms concrets perquè, dissortadament, el vici de la informalitat no és exclusiu d’un gremi o d’un col·lectiu determinat: s’ha convertit ja en un hàbit social que tothom accepta de manera tàcita sense fer-se gens de mala sang.

Fa uns dies va arribar-me per correu electrònic una invitació que m’informava de la data, hora i lloc d’un acte que m’interessava. Com que es feia en un espai limitat -i sotmès, per tant, a les servituds de l’aforament- se’m demanava que confirmés la meva assistència cosa que vaig fer de seguida.

No havia passat ni un quart d’hora quan rebia un correu personalitzat que m’agraïa l’assistència i em feia saber que trenta minuts abans de l’inici hi hauria a l’entrada del local unes persones amb la llista dels assistents. Donant-los el meu nom n’hi hauria prou. Tot semblava, doncs, rutllar com una seda.

Arribat el dia m’encaminava cap a la porta del local amb els meus habituals deu minuts d’avançament per si sorgeixen imprevistos…  Bé, de fet a la porta m’hi vaig tot just aproximar perquè la cua per arribar-hi començava a ser considerable.

Resulta que d’aquella famosa llista d’assistents confirmats prèviament per correu electrònic no hi havia el menor rastre. I, per tant, les dues persones que tenien cura de l’accés havien d’anotar a mà en un full de paper el nom i cognom de cada assistent. En un tres i no res s’anava a fer punyetes tota aquella lloable cura per regular les entrades i no superar l’aforament.

Quan va ser l’hora anunciada per començar la meitat de la gent encara era a l’entrada fent cua. Mitja hora després, amb la majoria de la gent ja a lloc, vaig preguntar a un dels organitzadors per què no començàvem i la resposta que em va donar va ser que estàvem esperant l’arribada d’una autoritat que era qui havia de presidir el cerimonial.

Vaig aguantar deu minuts més i prou. La digníssima autoritat encara no s’havia dignat a fer acte de presència, el més calent era a la aigüera i vaig pensar que a aquelles hores com a casa enlloc. És a dir, que vaig girar cua cap a la moto i allí els vaig deixar esperant.

Quan em posava el casc se’m va acostar un conegut encuriosit en veure’m marxar. Després d’escoltar les meves raons, em va dir que ell ja coneixia els costums d’aquella gent i que, per tant, sempre afegia entre quaranta i cinquanta minuts a l’hora oficial de les seves convocatòries. “Però tranquil que no són només aquests. Això passa a tot arreu”, em va dir a tall de comiat. És a dir, una preocupant conformitat -gairebé complicitat- amb un costum social que el que hauria de suscitar com a mínim és una bona glopada de vergonya col·lectiva.

En la república catalana independent que som a punt de construir m’agradaria que ens traguéssim del damunt un parell de mals hàbits:
* El primer és, sens dubte, el de la manca de puntualitat a l’hora de complir els horaris. Una puntualitat, per cert, tan necessària al començament com al final.
* El segon és acabar amb la puta mania de no celebrar cap acte sense que hi hagi el polític de torn presidint i fent el mec per entremig.

Pel que fa a aquest segon mal hàbit que demano d’eradicar hi afegiria un altre que és col·lateral i que també em treu de polleguera: acabar amb la lepra dels textos institucionals del polític (o polítics) de torn al començament de catàlegs, programes de festes major i altres publicacions. Uns textos que no interessen a ningú i que, per tant, ningú llegeix.

Feu-me cas: els nostres polítics tindran prou feina com perquè els hàgim de demanar que perdin el temps amb assumptes en els quals no són necessaris. I més encara quan aquest temps no només el perden ells sinó que, de retruc, arrossega a un munt de persones més que esperen… i, com jo, es desesperen.