Totxanes, totxos i maons

Els seguidors d’aquestes Totxanes hauran detectat que gairebé mai m’acullo a la moda del llenguatge no sexista. Una moda que potser sí que deu ser políticament correcta però que, vistos els usos i els abusos que en el seu nom s’arriben a perpetrar, em sembla una mostra més de la immensa tonteria i manca de substància que ens envolta a tots plegats.  (n’hi ha més)

Ve a tomb tot això que acabo de dir perquè m’ha arribat a les mans un document editat per un ens que es fa dir “Barcelona Foro de Cultura”, que es titula “Carta per la innovació, la creativitat i l’accés al coneixement. Els drets dels ciutadans i artistes en l’era digital” i que al meu parer porta fins a l’extrem més enervant la cosa aquesta del llenguatge no sexista.

La versió catalana del text (que podeu trobar aquí) ensenya clarament les cartes des del primer paràgraf. Crec que difícilment es podria haver trobat un inici menys intimidant:

“Una àmplia coalició de ciutadans i ciutadanes, usuaris i usuàries, consumidors i consumidores, organitzacions, artistes, hackers, membres del moviment per la cultura lliure, economistes, advocats i advocades, professors i professores, estudiants, investigadors i investigadores, científics i científiques, activistes, treballadors i treballadores, persones desocupades, emprenedors i emprenedores, creadors i creadores provinents de més de 20 països convida a tota la ciutadania que faci seva aquesta Carta, que la divulgui i que la posi en pràctica.”

El text -de temàtica excitant, com es veurà- va avançant amb penes i treballs fins que arribem al capítol 2 (confesso que no he tingut esma per anar més enllà) on ens tornem a trobar un frondós planter de fullaraca políticament correcta i de lectura insuportable:

“1. Els creadors i creadores o autors i autores, com tots els treballadors i treballadores haurien de rebre una compensació justa per la seva feina. En les feines creatives per compte aliè en què no es puguin cobrar drets d’autor en temps o quantitats raonables, s’hauria de garantir un salari. L’objectiu ha de ser la creació d’una situació de feina estable per a les persones que són autores o creadores no necessàriament dependent dels alts i baixos dels pagaments de drets d’autor.
2. Les desigualtats en la capacitat de negociació porten a situacions injustes, també entre les persones creadores i les entitats comercials que inverteixen i/o venen béns culturals i coneixement, i provoquen que molts treballs creatius no arribin al públic. Els autors i autores i els creadors i creadores haurien de ser pagats equitativament per les activitats en les quals participen, ja siguin membres d’una societat de gestió o no. Els tribunals no haurien de donar suport a contractes injustos entre els autors i autores i els productors. Passats 30 anys des de la signatura d’un contracte amb un productor o un ocupador, l’autor o l’autora, o els seus hereus i hereves, haurien de tenir l’oportunitat de recuperar els drets sobre l’obra amb copyright. Això no ha d’afectar la validesa de les llicències actuals, o les llicències que permeten el fet de compartir per usar treballs publicats, inclosos aquells que tinguin condicions per protegir el procomú.”

Si heu tingut la santa paciència d’arribar fins aquí haureu vist com el bípede que ha redactat aquest text se l’agafa amb paper de fumar quan li convé i quan no, tira pel broc gros.

Vull dir que quan parla de treballadors, autors o creadors l’endinya per la via del no sexisme i, en canvi, quan toca referir-se a l’altra part -productors i ocupadors- els manté en el gènere masculí en una ingènua prova de divisió del món entre “ells” i “nosaltres” que ningú és capaç de portar a la pràctica fins a les darreres conseqüències amb tanta contumàcia com els polítics professionals.

Quin país, Déu meu…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!