Totxanes, totxos i maons

Per conèixer millor els antecedents del cas us aconsello que llegiu el capítol inicial de la sèrie (aquest).

I també que llegiu aquí el capítol anterior.

El dijous 28 de gener de 1971 Eduard Artells es va morir. Per les reaccions que el seu traspàs va suscitar -i fins on jo sé- sembla bastant clar que va ser un final sobtat que va agafar tothom per sorpresa (Maurici Serrahima parla d’una ‘malaltia breu’ i Joan Triadú diu que ‘emmalaltí sobtadament i al cap de pocs dies era endut per la mort’). Per la data avançada del mes el Serra d’Or de gener havia sortit ja de la impremta i molt probablement era a punt d’arribar als subscriptors (un principi que, puc assegurar-vos-ho de primera mà, Jordi Sarsanedas tenia molt clar que s’havia de complir: que la revista arribés primerament als subscriptors i després a les llibreries; mai a l’inrevés).

El cas és que quan la notícia va arribar a Joan Fuster li va faltar temps per posar-se en contacte amb el redactor en cap de la revista per lamentar la inoportunitat del títol del seu article. No disposo d’informació, però m’imagino que va ser mitjançant una carta a la qual quinze dies després va respondre Sarsanedas:

Fragment de la carta de Jordi Sarsanedas a Joan Fuster del 13 de febrer de 1971

(Arxiu Joan Fuster, Sueca)

“També a nosaltres ens féu angúnia que aquella lletra de batalla, amb aquell títol, sortís quan l’Artells ja era mort. Però quan morí el número ja era imprès i no vam tenir temps de pensar que es moria. Suposo que ja deus pensar que, si haguéssim pogut, hauríem evitat que es produís aquesta desagradable conseqüència.”

——————————————————————

També em sembla digna de remarca, en aquest context, la reacció de Maurici Serrahima i sobretot la descripció que fa d’Artells que coneixem gràcies al seu dietari.

Els destacats en vermell són meus, no cal dir-ho…

Maurici Serrahima

‘Del passat quan era present, V (1969-1971)’, pàgina 277

30 de gener de 1971

Abans-d’ahir va morir, després d’una malaltia breu, l’Eduard Artells (a.c.s.). Em fa una mica d’angúnia d’haver-lo combatut tant, darrerament; cal dir que no combatíem l’home —petit i sol, espantadís i amargat, que es defensava esmunyint-se i alhora, amb la violència desafinada del tímid—, sinó una actitud concreta, massa puritana i estreta, només gramatical, en els criteris de puresa de la llengua, i també un cert aire “dictatorial” en la manera d’imposar-los. Fa temps, en una carta particular, li vaig fer un seguit d’observacions, no em va contestar i, un dia que el vaig trobar, sortint de missa als caputxins, em va voler respondre i no se’n va sortir: de fet, s’adonava que els meus retrets eren justificats. Darrerament, amb motiu d’una resposta d’ell a en Joan Fuster —a Serra d’Or— ben fora de to, vaig enviar-li una carta breu —que va ésser publicada—, en la qual li deia que, pel que fa al problema de la correcció de textos actuals —ja n’he parlat en aquestes notes—, jo fins ara m’havia adreçat a ell en privat, per evitar el mullader, però que si ell ho portava al públic jo em veuria en el cas de fer-ho. En Joan Oliver el va defensar, allí mateix, i jo li vaig escriure, tinc la resposta, en la qual, moderadament i amb petites reserves, em ve a donar la raó… Sembla que la meva carta va preocupar molt l’Artells, i que li va doldre… No en vull parlar, ara: fa angúnia. Avui ha arribat el número de gener de Serra d’Or, i hi ha una nova resposta d’en Joan Fuster amb el títol de ‘Rèplica, probablement inútil, al senyor Artells’… I tan inútil! Ell ja no hi és… Suposo que, a en Fuster, aquesta estranya mena d equívoc profètic li deu haver fet una certa angúnia. I això que l’article és perfectament correcte. I carregat de raó.

——————————————————————

I com no podia ser altrament, en el número de febrer de Serra d’Or es van publicar tres articles dedicats a recordar el col·laborador traspassat: un de Jordi Sarsanedas, un altre de Bartomeu Bardagí, corrector (i tenor!) com ell, i un tercer d’Àlvar Valls, que des de feia uns mesos ajudava Artells en les tasques de correcció de la revista i va ser-ne el successor. Vaig parlar-ne amb un cert detall en aquest apunt de fa dos anys.

En el número de març, amb una mica més de distància, el mateix Àlvar Valls va signar una extensa i valenta reflexió titulada ‘A propòsit de l’ofici de corrector’ en la qual no s’estalviava cap crítica contra l’actitud de Terenci Moix. Trobareu molts més detalls en aquest apunt que, com l’anterior, us recomano que llegiu atentament per acabar de fer-vos una composició de lloc de tot el que va passar aquells dies.

——————————————————————

Aquesta sèrie, amb protagonisme compartit entre Joan Fuster i Eduard Artells, tindrà un capítol més i prou. El dedicaré a reproduir íntegrament dos articles d’Artells en els quals (ja ho avançava ell mateix en l’article de novembre) defineix el que podríem dir ‘ideari professional’ que seguia a l’hora d’enfrontar-se amb un text que havia de corregir. Penso que és una manera justa de tancar aquest conjunt d’apunts dedicats a una picabaralla de fa més de mig segle però que, desenganyem-nos, no és gaire aliena a algunes coses que encara avui ens preocupen pel que fa a la llengua i el seu ús.

(La sèrie s’acaba en el següent capítol; aquest)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!