Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

15 de març de 2021
0 comentaris

El conflicte entre Eduard Artells i Terenci Moix: més batalletes de l’arxiver (7).

(La sèrie comença aquí)

El número de febrer de Serra d’Or de 1971 dedicava quatre pàgines amb tres articles de comiat a Eduard Artells. El director de la revista, Jordi Sarsanedas, feia una peça introductòria breu que començava dient: “Inesperadament, hem perdut Eduard Artells. Quan encara el necessitàvem.”

El segon article, titulat ‘L’amic’ era de Bartomeu Bardagí, col·lega d’Artells en dos camps que compartien: la correcció gramatical i el cant. Tots dos eren tenors i la seves respectives carreres en aquest camp no varen ser en absolut menors. Bardagí va arribar a cantar al Liceu i Artells va fundar uns quants grups vocals de nivell reconegut. Bardagí evoca el paper de traductor del seu amic i, molt especialment, les versions de textos que feia per a ser cantats: ‘L’Artells afinava tant cantant com corregint textos, i sempre fou mestre en qualsevol d’aquestes dues activitats que l’apassionaren. Ha estat el gran pedagog en la ciència del llenguatge i l’artista en l’art del ben dir i de la traducció, no pas únicament la literària, ans també la musical, amb un sentit del ritme perfecte, perquè era home de lletres doblat de músic.”

Després ens parla de l’Artells humorista, amant dels jocs de paraules i mestre en l’art de ridiculitzar-se ell mateix a causa de la prominència nasal que traginava conjuntament amb la seva curta estatura  —“Parlant del període de gestació de les girafes, que crec que és d’un any, deia que es prenien tres mesos de coll.”—  i acaba esmentant la senyora Blanca Bové, mare d’Eduard Artells, provinent del Camp de Tarragona i fons inesgotable de frases, dites i expressions pintoresques i genuïnes  a les quals el seu fill sempre feria referència amb un ‘La meva mare deia…’ que els seus amics esperaven amb candeletes cada vegada que apareixia en la conversa.

El tercer article del conjunt, titulat ‘El mestre’, el signava Àlvar Valls, l’home que uns anys abans havia substituït Artells a Serra d’Or quan el varen cridar per posar ordre en l’aleshores incipient Gran Enciclopèdia Catalana. Destaco unes frases del paràgraf final: “Com a gramàtic –i precisament com a gramàtic amb una certa rigidesa, conscient com era del perill constant en què es troba una llengua sotmesa durant tants anys a la prova de foc de no estar present a les escoles, ni gairebé als mitjans de difusió, ni als espectacles més concorreguts, ni a la vida pública– tingué opositors, i fins i tot algun enemic. Però com a home era amic de tots, i tothom qui el coneixia, per fugaç que fos aquesta coneixença, es feia amic d’ell; perquè el mestre Artells era, senzillament, un home bo –i no vulgueu veure en aquest qualificatiu una expressió tòpica de reverència pòstuma–. (…)” 

Amb aquests tres articles Serra d’Or complia la trista comesa de recordar una persona fonamental en la seva estructura que havia desaparegut de forma inesperada, però semblava lògic esperar que l’assumpte no quedés tancat i arxivat. I així va ser: en el número de març –és a dir, amb unes quantes setmanes de distància per temperar sentiments i calibrar argumentacions–  Àlvar Valls va publicar un article que no defugia en absolut l’incident amb Terenci Moix i que va titular ‘A propòsit de l’ofici de corrector’.

Un ampli resum del seu contingut ocuparà el proper apunt d’aquesta sèrie. El que definitivament la tancarà.

Gràcies, doncs, per la paciència i la fidelitat als que heu arribat fins aquí.

Continua -i acaba- aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!