Club 7 Cinema

“Tres colors: Blau” / “Trois couleurs: Bleu”. Producció: França, Polònia, Suïssa. Any: 1993. Durada: 1h34. Director: Krzysztof Kieslowski. Guió: Krzysztof Kieslowski, Krzysztof Piesiewicz. Fotografia: Slawomir Idziak. Música: Zbigniew Preisner. Muntatge: Jacques Witta. Repartiment: Juliette Binoche (Julie), Benoît Régent (Olivier), Florence Pernel (Sandrine), Charlotte Very (Lucille), Helene Vincent (la periodista).

Sinopsi: La Julie (Juliette Binoche) perd en un accident de cotxe el seu marit Patrice, un gran compositor, i la seva filla Anna. Aleshores comença una nova vida, anònima, independent, i intenta oblidar el passat; però no ho aconsegueix. Una periodista especialitzada en música sospita que la Julie és l’autora de l’obra del seu marit. Ella ho nega, potser fins i tot massa categòricament. L’Olivier (Benoît Régent), ajudant de Patrice i enamorat de la Julie des de fa temps, intenta treure-la del seu aïllament acabant el ‘Concert per a Europa‘, una obra que el compositor ha deixat inacabada.

Vídeos: Tràiler VOSA | BSO Zbigniew Preisner.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Festivals i premis: Mostra de Venècia 1993, Lleó d’Or (ex-aequo amb “Short Cuts“, de Robert Altman), Millor Actriu (Juliette Binoche), Millor Fotografia i altres guardons | César a la Millor Actriu (Juliette Binoche), al Millor Muntatge i al Millor So | Goya al Millor Film Europeu.

Un text breu per a presentar la pel·lícula. A “Tres colors: Blau” (el primer film de la trilogia que Kieslowski ha dedicat als tres principis de la Revolució Francesa: llibertat, igualtat i fraternitat), hi traspua, hi vessa, una increïble capacitat per fer cinema. Cinema com a combinació d’un conjunt d’imatges i de música al servei d’una idea i de la transformació d’un personatge. Cinema com a compromís moral capaç de plantejar-se temes universals a partir de casos concrets: la llibertat segurament no és possible i, en tot cas, no té gaire sentit si no hi ha amor. Cinema, en definitiva, com a capacitat creativa (Adaptació del text del Cineclub Garbí, de Malgrat, anunciant la projecció de la pel·lícula el dia 21.10.1994).

Comentari (article que en vaig escriure al full de sala del Cineclub Garbí, de Malgrat, ran de la projecció del film el 21.10.1994).

Al cineclub hem vist dues pel·lícules de Kieslowski anteriors a “Trois couleurs: Bleu”. “No amarás” era el relat de l’amor que naixia en un noi cap a la veïna madura a qui espiava amb un llargavistes. “La double vie de Veronique” era la història enigmàtica de dues noies idèntiques que, sense conèixer-se de manera directa, es perceben mútuament i, a la mort de l’una, l’altra començava a notar sensacions que li resultaven estranyes, misterioses. “No amarás” estava feta amb gran austeritat, amb aparent manca de recursos, amb una fotografia hiperrealista que retratava la fredor i la grisor de la Polònia obrera. “La double vie de Veronique”, en canvi, tenia una fotografia exòtica, seductora, virada a un to groguenc, en què destacaven els rostres il·luminats dels personatges, especialment el d’Irène Jacob, en una clara voluntat de fugir de qualsevol realisme ambiental i penetrar en els misteris del personatge, sondejar els dubtes de l’existència humana. Kieslowski, doncs, té com dos estils visuals per tractar les seves pel·lícules. I no els usa de manera capritxosa. A “Trois couleurs: Bleu” fa un veritable devassall de barroquisme estètic, jugant amb el color blau del títol i les imatges deformades o d’il·luminació rara. Però, i permeteu que ens avancem, això no és així a la resta de la trilogia sobre el lema revolucionari francès: ‘liberté, égalité, fraternité’. A “Trois couleurs: Blanc“, la segona part, que veurem el 20 de gener de 1995, retroba l’hiperrealisme glacial, i a “Trois couleurs: Rouge“, tot just acabada d’estrenar, la poètica visual és abassegadora, sense arribar  l’extrem formal de “Trois couleurs: Bleu”. Tres enfocaments diferents, no gens aleatoris, dels quals anirem gaudint a mesura que veurem les pel·lícules, i dels quals ja anirem parlant. I, per cert, el mateix que diem de la imatge, podem comentar de la música. La banda sonora també té una peculiaritat a cada part del tríptic, com a firma el propi director, aquests films vénen a ser com els moviments d’una simfonia: “Bleu” pren la forma d’un ‘adagio‘; “Blanc”, la d’un ‘scherzo‘, i “Rouge”, la d’un ‘bolero‘.

Julie, la protagonista de “Trois couleurs: Bleu”, és el típic personatge de Kieslowski. Un ésser bo que, com si fos una criatura de laboratori, és sotmès a la dura prova de la vida i observat per nosaltres, els espectadors, a través de la mirada i del joc que controla l’autor. Un joc que s’estableix entre el dolor de la protagonista, el seu desig de trencar lligams per superar-lo, i l’amor que es revela com a l’únic bàlsam per a l’esperit. Mitjançant l’experiència individual i atzarosa d’aquesta dona anem trobant les més diverses limitacions de la utòpica llibertat: la senilitat de la mare, que s’ha quedat sense possibilitat de lliure opció; els records inofegables, inacallables, que no la deixen desprendre’s del passat; el repte de seguir vivint amb les tries morals que ens imposa (acollir o no el que pica a la porta, donar suport a la veïna fresca de gambals…). L’anhel de llibertat absoluta es revela quimèric i l’amor va guanyant terreny com a contrapunt que fa comprendre la mare i la veïna, la infidelitat, el marit difunt, els amics, el noiet que es quedà amb la creu. La Julie retorna asserenada al seu passat (la casa, la composició musical) després d’haver descobert l’amor generós, no possessiu, total.

I la pel·lícula s’acaba. I ho fa amb un epíleg, com ho feia a “No amarás” i a “La double vie de Veronique”. Unes escenes finals que planen sobre tot el metratge anterior i redimensionen l’obra. A “Trois couleurs: BLeu”, Kieslowski retorna al noiet de la creu, al fetus creat de la relació adúltera, al coit de Julie amb l’amic…, retorna a imatges vinculades a l’amor. Són imatges que neden en un mar de vida, de caos primitiu, mentre en ‘off’, se’ns canta fragments de les cartes de Sant Pau als Corintis:

‘Quan parlaré la llengua dels àngels,

si no tinc l’amor…

No soc més que bronze que ressona.

Quan tindré el do de la profecia…

la ciència de tots els misteris…

i tot el saber…

quan tindré fins tota la fe…

fins a desplaçar muntanyes,

si no tinc l’amor…

no soc res.

L’amor és pacient, ple de bondat;

ho suporta tot,

ho espera tot,

l’amor mai no fineix,

car les profecies s’esvairan,

els llenguatges cessaran,

el saber desapareixerà.

L’amor mai no fineix,

car les profecies s’esvairan,

els llenguatges cessaran,

el saber desapareixerà.

Ara, però, resten…

la fe, l’esperança i l’amor…

però el més gran de tot…

és l’amor.‘

Benvinguts a l’aventura Kieslowski. Us convidem a acompanyar-nos, resseguint la trilogia de les utopies democràtiques, a analitzar i comentar la gran obra d’aquest autor finisecular que assumeix l’herència de cent anys de cinema i dels trasbalsaments ideològics que hem patit aquesta centúria. Ens retrobarem amb “Trois couleurs: Blanc” (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!