Totxanes, totxos i maons

‘Jo ja no soc el que era’. Ho vas començar a dir -precedit d’un ‘ai…’ ben lànguid que li donava a la frase un to de lamentació d’allò més convincent- de manera esporàdica farà cosa de tres o quatre anys. Mig de broma, mig no. I ara t’adones que en els darrers temps ho dius amb més freqüència. I cada vegada menys amb aquella intenció mig amagada de forçar aquells ‘Què dius! Quants voldríem estar com tu…’ que afalagaven la teva vanitat.

Ja no ets el que eres. Ho vares escriure no fa gaire en alguna banda: comences a fer-te gran quan t’adones que les coses tenen cada vegada més tendència a caure i que el terra cada vegada és més lluny de l’angle que forma la teva cintura amb l’esquena quan intentes ajupir-te. O quan de sobte t’adones que la ciutat és plena de carrers que fan pujada, que la vorera és més alta i que la mitjana d’ascensors que no funcionen ha crescut.

T’adones que ja ets una persona gran cada vegada que et poses aquells mitjons que sempre t’han anat una mica justos de mida. O quan pel carrer t’has d’aturar per refer el nus d’una sabata que s’ha afluixat sense cap consideració per la tercera edat. O quan t’adones que en la cursa que mantenies amb la tecnologia per tal de no quedar gaire endarrerit tothom t’avança pels dos costats. Especialment els més joves. Especialment la teva neta.

O quan al bus et cedeixen el seient (i ara ja acceptes el gest sense el més mínim intent de dir ‘no s’amoïni, no cal…’) i els metges es conjuren, punyeters, per aconsellar-te (tots! com una conjura) que de tant en tant deixis la moto i vaig als llocs caminant. I quan oblides -més del que et passava fins ara- noms i rostres de la gent. Per bé que en aquests temps, gràcies a les màscares, tens una magnífica excusa per justificar-te.

I com que ja no ets el que eres -però, això sí, de moment continues tan metòdic i perepunyetes com sempre- adoptes rituals. Per exemple, el de revisar, quan t’alces del lloc on has estat assegut, que no t’hagis deixat res res. En el banc del carrer, al bar, a la biblioteca, a la sala d’espera del CAP…  A tot arreu on t’atures, vaja.

I mires també de fixar-te molt i no badar quan tragines objectes compromesos. Com el mòbil, les claus, els carnets, les targetes de crèdit, les ulleres, la cartera o el moneder. I de pensar en el paraigua i que te’l deixis a la botiga si quan hi surts ja no plou, o el ‘pen’ endollat a l’ordinador després de haver-lo fet servir. I de fixar-te molt també en quina cruïlla aparques la moto. I t’abraces com si t’hi anés la vida a la motxilla on ho portes tot perquè ningú te’n faci l’estrebada o, senzillament, te la deixis en algun racó.

És el gran perill de fer les coses d’esma, d’anar amb el pilot automàtic instal·lat. O més exactament, de fer dues coses alhora -una virtut que fins ara t’ha donat prestigi de persona feinera i dinàmica, però que ja comença a fer aigües- i que et porta, badoc, a desar les coses en el primer lloc que se t’acut i no on els correspondria.

No passa res, que consti. És una melodia que forma part de la simfonia de la vida. Ho diu la partitura i no podem fer-hi res.

Hi penses i et ve a la memòria una conversa de fa bastants anys amb Joan Triadú. En una època que ell deuria tenir si fa no fa la mateixa edat que tens tu ara. ‘Isern, et va dir, arriba una edat en què cada matí, en despertar-nos, el primer que fem és veure si alguna cosa ens fa mal: un genoll, l’esquena, les cervicals, els artells. I si és que sí, donar gràcies a Déu pel nou dia perquè és el senyal inequívoc que encara som vius.”

Era savi, en Triadú…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!