Totxanes, totxos i maons

Dino amb l’estimat Doctor R., perico trist i entranyable a més a més de professional altament qualificat en la modalitat del catalanisme pessimista, i com sempre que ens trobem em veig empès a contrarestar la seva visió tenebrista amb la meva convicció -més forta cada dia que passa- que això de marxar d’España ho tenim més a prop que mai.

(n’hi ha més)

El mateix li comentava dies enrere a l’E., un company de la feina que, coneixedor dels meus mètodes didàctics per explicar les coses, em demanava: “Fes-me un dibuix perquè jo pugui entendre les raons del teu optimisme”.

No hi ha dibuix, estimats Doctor i E., us prometo que no tinc cap pla secret establert ni hi entenc prou com per imaginar una estratègia de desmuntatge d’aquest “statu quo” cada cop més podrit que ens lliga des de fa segles a España.

L’únic que sé -i aquí és on baso la meva convicció- és que això d’ara ja no hi ha qui ho aguanti, que cada vegada som més els que tenim perfectament assumit que, sols, les coses no ens aniran, ni de bon tros, pitjor que ara i que aquest procés serà molt més ràpid i proper del que uns quants s’imaginen.

Ja he escrit en alguna altra ocasió que és evident que no podem estar-nos quatre o cinc anys separant-nos d’España perquè pararem bojos i perquè la malaltissa dèria persecutòria de l’Estat central cada vegada serà més irracional i acabarem prenent mal tots plegats.

Hem de fer el salt i marxar. Plenament decidits i sense vacil·lacions. I un cop a fora, cadascú a casa seva, negociar i dialogar tot el que calgui (que caldrà) amb España. Però des de les respectives sobiranies.

¿I Europa? ¿I les pensions? ¿I les empreses amb interessos a una i altra banda? Jo crec que, com tota la resta del procés, quan el queixal corcat l’hàgim arrencat d’una estrebada -no salivant-lo ni llengüejant-lo durant dies i dies- la situació entrarà en fase de normalitat amb una rapidesa que sorprendrà a tothom. Especialment als que ara no paren de cagar dubtes i vacil·lacions.

Serà, això sí, una situació diferent a l’actual. Tant, que ara mateix és difícil fer-se un cabal a partir dels paràmetres que des de sempre ens han servit d’unitat de mesura. Evidentment la nova estructura política no tindrà res a veure amb l’actual i la gent que ho farà possible en gran part ja la coneixem, però no en les funcions que fins ara han desenvolupat.

No serem Xauxa, ni serem per art de màgia un país endreçat i civilitzat. Ningú ens ha de regalar res. Continuarem tenint pintes i indesitjables contra els quals s’haurà d’anar sense contemplacions. Però serem, senzillament, un país diferent, lliure i sense rèmores del passat. Un país per començar a construir i, sobretot, desprès totalment de les adherències espanyoles.

I pel que fa a España no siguem il·lusos: hauran de passar dues o tres generacions per superar les rancúnies i els desencontres. Em sembla lògic, al capdavall, i no espero pas el contrari. Caldran unes quantes dècades perquè un català pugui tornar a España sense recances i a l’inrevès. Una llàstima perquè jo ja no ho veuré, però no feu escarafalls perquè ara -i des de fa força temps- això ja està passant. O sigui que poca llàgrima, menys angúnies i cap endavant.

Ja ho veieu, doncs, no tinc cap pla ni disposo d’informació privilegiada. L’únic que sé és que cada dia que passa la separació és més a prop. Que tot és a les nostres mans. Que si ens ho proposem, no defallim i no deixem passar-ne ni una l’èxit no se’ns pot escapar.

Llavors deixarem de ser independentistes perquè serem, senzillament, independents. Us ho imagineu? I ja podrem derivar les nostres energies cap a coses noves i ben positives perquè, això sí, serem imparables i farem goig.