Totxanes, totxos i maons

La primera vegada que vàrem tenir notícia de l’existència del “padre Pio” va ser a finals d’agost de 2008 a Palerm, durant les nostres vacances sicilianes. Un vespre, passejant pel barri pescador d’aquella ciutat, vàrem anar a parar a una plaça al bell mig de la qual hi havia plantat un monument molt especial: dintre d’una urna de metacrilat -com un Papa en el seu papamòbil- hi havia l’estàtua d’un frare caputxí envoltada d’una gran quantitat de flors, ofrenes, fotografies i notes en les quals la gent mostrava la seva gratitud per les gràcies i els beneficis rebuts per la intercessió d’aquell sant que nosaltres acabàvem de descobrir.

Cridava l’atenció, a més a més, el contrast que hi havia entre la resta de la plaça -poc cuidat, per dir-ho de manera suau- i l’entorn del monument, net com una patena. D’aquesta manera vàrem conèixer el pare Pio da Pietrelcina. Un sant que és un veritable ídol popular a tot Itàlia.

La figura del frare l’hem anat trobant a dintre d’esglésies, en capelles especials, en monuments a places i altres espais públics i a les finestres, portes i balcons de cases particulars com una espècie de talismà. A més a més de la petita indústria de postals, medalles, estampes, llibres d’oracions i altres adminículs de la fe -o, almenys, d’una certa manera d’expressar la fe- que no és gens difícil de trobar, no només en botigues d’objectes religiosos sinó en qualsevol botiga de records.

El culte al “padre Pio” sembla que està implantat a tota Itàlia, ja sigui el nord o el sud. La prova és que fa unes setmanes vàrem trovar en una plaça de la civilitzada i plena de seny ciutat de Parma un monument -sense urna protectora, en aquest cas- gairebé idèntic al que vàrem veure per primera vegada a Palerm i després a altres llocs. El teniu en la imatge que il·lustra l’apunt d’avui.

Ahir, precisament, a les pàgines centrals de La Vanguardia el periodista Joaquim Roglan parlava de l’enorme fe -i, en paral·lel, l’enorme negoci- que genera la figura d’aquest religiós mort el 1968 després d’una vida plena de manifestacions anormals com estigmes, levitacions, aparicions i curacions que Joan Pau II va incorporar a la nòmina dels sants de l’Església Catòlica després d’un procés rapidíssim del qual ara s’han complert justament deu anys.

La biografia del pare Pio da Pietrelcina i també la indústria generada després de mort per la seva figura són un reflex que ens pot ajudar a entendre una mica més com ha anat la història italiana del darrer mig segle. Una història apassionant i apassionada com aquell país tan peculiar, tan assemblat en tantes coses al nostre….