Totxanes, totxos i maons

Resulta que els passaports que tenim l’A. i jo són anteriors a octubre de 2004 i, per tant, no ens serveixen per entrar als Estats Units el proper juliol cosa que vol dir que ens tocarà de renovar-los tot i no haver caducat per a la resta de països. Amèrica is different…

Digueu-me cagat però com que conec el mal humor que solen traginar els funcionaris americans d’Immigració prefereixo fer una fila ben pulcra en el document que m’ha d’obrir les portes cap a Grand Canyon. Així doncs, abans d’ahir, després d’afaitar-me i passar pel barber, me’n vaig anar cap a Foto X, al carrer de Pelai, per fer-me les fotografies de ritual.  (n’hi ha més)

Com gairebé tothom jo també vaig passar per la moda de fer-me les fotografies a les cabines del metro però després d’uns quants fracassos vaig preferir deixar els enginys mecànics de banda i posar-me en mans de professionals competents del ram del retrat instantani. Ja fa uns quants anys, doncs, que quan necessito fotografies per a documents que em caduquen vaig a Foto X, una botiga molt veterana, i en deu minuts faig -ben fet- el fet.

El dependent, que suposo que és el propietari, és el de tota la vida. Almenys el que he trobat sempre des que jo hi vaig. Si no m’erro en el càlcul li faig la meva edat, potser un any o dos més com a molt, i tot ell destil·la un aire de persona tranquil·la i contenta amb la seva feina que s’encomana fàcilment a qui està al seu voltant.

És una màquina de treballar, això sí. Ell sol atén el petit estudi on retrata els clients, té cura de l’encara més petit laboratori annex amb la màquina que revela digitalment (o com es digui) les fotografies i controla l’entrada de la botiga, la màquina de fer fotocòpies i el taulell on rep els clients, els acomoda en cadires si han d’esperar, retalla les fotografies, les posa dintre d’una petita cartera de plàstic i els cobra la feina.

Sempre que hi vaig em saluda de manera afable i planera com si em conegués de tota la vida i s’alegrés de tornar-me a veure. Després m’adono que és la seva actitud natural -no és llagoteria- amb qualsevol persona que entra a la botiga. Ens acull com l’amfitrió que rep els convidats a casa seva.

"Tres minutets i ja li tocarà" em va dir després de dedicar-me un suau somrís de benvinguda. Efectivament, davant meu hi havia només una parella de turistes amb pinta d’irlandesos que varen enllestir de seguida. Quan vaig entrar a l’estudi li vaig explicar què volia: "Són pel passaport, que l’he de renovar".

Aleshores, mentre em feia seure i ajustava la posició del meu cap per evitar qualsevol punta d’ombra, em va mirar fixament i em va fer una pregunta que em va deixar glaçat: "¿Per a quin passaport, l’espanyol o el català?"

(Continuarà -i acabarà- demà vegeu aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!