Totxanes, totxos i maons

(vegeu aquí la primera part)

De primeres, ho confesso, no vaig saber com reaccionar davant d’una pregunta tan inesperada com aquella de quin passaport havia de renovar, si l’espanyol o el català. Va ser només un instant fugaç, just fins que vaig veure que al rostre se li començava a dibuixar un somrís de complicitat. "Òndia! Què més voldria jo…", em vaig apressar a dir-li. I ell: "No s’han de perdre mai les esperances. El cap enlaire, miri cap a mi i somrigui… somrigui més… més…".   (n’hi ha més)

A la quarta exhortació al somrís li va semblar que ja estava a punt i va disparar la càmera. Ràpidament va fer una ullada a la pantalla per veure el resultat i com que semblava que no li feia gaire el pes em va dir "No es mogui que en farem una altra. Tornem-hi: ben somrient!". Aquesta finalment va ser la bona. "Tres minutets i ja les tindrem", em va dir mentre m’indicava una cadira per a l’espera i feia entrar la següent clienta. Una noia molt jove d’aspecte inequívocament sud-americà.

Quan la noia anava a seure per retratar-se vaig sentir que el fotògraf li deia: "Sobre todo muy sonriente, que será para algún admirador, no?". Ella es va posar a riure i va respondre alguna cosa que no vaig arribar a captar. Era ben clara, però, la tàctica d’aquell home: sorprendre el client des d’un bon començament, posar-se’l a la butxaca, relaxar-lo, donar-li confiança i, sobretot sobretot, fer-lo somriure. Tant en el moment de fer la fotografia com després.

Dic això perquè em vaig descobrir jo mateix amb la mitja rialla encara instal·lada a la boca. La mateixa mitja rialla que exhibia la noia sud-americana quan va sortir, ja retratada, de la cabina. La mateixa que portaven els dos guiris irlandesos que em varen precedir.

Tres minuts clavats de rellotge després ja podia veure’m immortalitzat a la fotografia del meu futur passaport -espanyol encara, ai las- amb un somrís indiscutible i convincent que em fa encara més guapo del que sóc i que m’atorga un aspecte de persona de confiança d’allò més útil per poder entrar als Estats Units sense gaires entrebancs.

Quan anava cap a la moto vaig pensar que explicaria tot això en aquest Bloc. Que valia la pena que la gent conegués el que fa l’amo de Foto X. La seva croada en favor del bon rotllo i de la gent en estat plàcid i somrient.

Potser sóc un bufanúvols irredempt però m’agrada imaginar que d’aquest petit local del carrer Pelai de Barcelona brolla un raig de passaports, deenaís, carnets de conduir i altres documents que ens acompanyen durant molts anys plens de rostres amb aspecte d’haver viscut almenys durant uns instants en una illa de placidesa i energies positives. Un raig que s’escampa pel món i que per allí on passa va deixant una suau petjada d’ordre, pau i harmonia.

Ara mateix no recordo quin document em tocarà renovar aviat -quan et fots vell resulta que els terminis de caducitat de la paperassa te’ls allarguen- però ja començo a enyorar el meu amic de can Foto X. I sense adonar-me, de manera automàtica començo a sentir dintre meu aquell "Somrigui, somrigui més, més…" i se’m posa cara de iaio davant del primer nét.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!