Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
‘Els ulls d’en Bao’ i els nens i nenes de l’Escola Castella (i 7).
(La sèrie comença aquí)
Mentre pugem fins l’últim pis, al pati de jocs del terrat, l’Eva em parla -amb raó i amb raons- de les condicions complicades de l’edifici. Una construcció antiga i amb una filosofia del que ha de ser un espai dedicat a l’ensenyament superada totalment pels anys. Malgrat la gespa artificial d’alguns patis hi falta verd, em diu. El gran problema: natura al Raval…
Pel camí em va presentant altres mestres i entrem a alguna aula. Tothom (glups!) sap que soc l’avi de la Mila. Quin honor. I quina responsabilitat…
Des del punt més alt de l’Escola contemplem la plaça Castella, l’església dels Mercedaris, bessona de la que hi ha al Parc de la Ciutadella, el casalot annex que és el convent de l’orde -ara ja amb molt pocs frares vivint-hi, i tots d’edat avançada- i hi superposo el meu mapa personal de la zona: el lloc on hi havia el cinema Pelayo, la parada del xurrer, l’entrada pel darrere dels ‘Almacenes Capitolio’, el pis de Sepúlveda a tot just dos-cents metres, la proximitat de l’àliga monumental que coronava els mítics ‘Almacenes El Águila’ que es varen cremar un dia de juny de 1981, el solar on hi havia una casa esfondrada en un bombardeig al costat de l’església i on mon germà i jo jugàvem els diumenges en sortir de missa. Ara hi ha l’edifici Luminor, tristament famós perquè al primer pis hi havia la redacció d’El Papus on va explotar una bomba que li va costar la vida al porter.
El pitjor, però, és l’ambient de la plaça. Un lloc conflictiu de nit (de dia, menys; deixem-ho en inquietant) que sovint complica l’entrada al matí dels alumnes i dels mestres. I les primeres hores de les classes de la planta baixa que tenen finestra directa a la plaça. Almenys fins que les mànegues municipals no s’emporten amb un bon raig d’aigua les restes de la nit.
He de deixar l’Eva i anar cap a la llibreria Ona on m’espera la roda de premsa d’en Màrius Serra.
Vull pensar i reviure aquelles emocions repartides en tan poca estona. Cap al migdia li escric un correu: “Estimada Eva, Moltes gràcies per les atencions i el temps que m’heu dedicat aquest matí. Encara estic sota l’impacte de l’emoció i de l’admiració per la feina que feu l’equip de mestres del ‘Castella’. Ànim i a no defallir, que els nens s’ho mereixen tot! Et passo la fotografia del llibre que t’he comentat. Records i fins aviat.”
I li adjuntava aquesta imatge:
I al vespre, la resposta. En l’inequívoc estil espontani de l’Eva: “Aaaiiiixxxx!! Ara m’he emocionat al llegir-te. Gràcies a tu per ser com ets, una gran persona, amb tantes experiències i tanta saviesa, nosaltres sí que ens hem quedat meravellades. Els nens i nenes de la classe de les crispetes del circ s’han quedat tan emocionats que no han deixat d’abraçar-me quan he tornat a l’aula. Estaven molt contents. Gràcies per deixar-te entabanar per una mestra motivada i seguir-li la corrent. I sobretot gràcies a la Mila, tan generosa, que ens ha deixat el seu conte. El cuidarem moltíssim. Un petó. I et vaig explicant totes les novetats que vagin sortint a partir del conte.”
Tot plegat em decideix a deixar constància escrita d’aquella experiència que havia tingut la sort de viure.
És aquesta sèrie de set apunts que ara arriben al punt final.
Si més no, de moment…
(Continua, un any després, aquí)
Respon a Eva Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
De moment…de fet en breu t’anunciaré la primera activitat que realitzarem a partir del conte. Ens ha donat per molt, tant que no l’hem acabat de llegir fins fa poc. Un conte on el final és impossible que et deixi indiferent. Jo l’he llegit al mateix temps que les crispetes del circ per no perdre l’emoció dels aconteixements i hem gaudit tots I totes juntes.
Tant és així que ara haurem d’ordenar les emocions i els aprenentatges i posar-nos a investigar tot allò que ens ha motivat més.
Tot és tant emocionant!!!
Gràcies família Isern.