Totxanes, totxos i maons

Segueixo Toti Soler des dels inicis de la seva carrera. Vull dir que vaig ser dels qui l’any 1972 varen córrer a comprar “Liebeslied”, el seu primer LP enregistrat al menjador de casa seva amb una guitarra que li va deixar Quico Pi de la Serra, i posteriorment he anat adquirint obra seva -en vinil, primer; després en format CD– fins al punt que podríem dir que dels títols que formen la seva extensa -i dispersa- discografia a casa en tenim, pel cap baix, un 90 per cent.

En el meu record (i en el de molts de la meva generació) aquells primers anys 70 de la sala Zeleste del carrer Argenteria estan envoltats amb l’aura del mite. Un fet al qual -almenys pel que fa a mi- va contribuir fortament Montserrat Roig que en la novel·la “El temps de les cireres” (Ed. 62), Premi Sant Jordi de 1976, descriu una visita que Natàlia, la protagonista que torna a Barcelona després de dotze anys de viure a l’estranger, fa a Zeleste acompanyada del seu nebot Màrius:

“A l’escenari, hi havia un noi pàl·lid i de figura trencadissa, els cabells negres i lluents com el plomatge d’un corb i que tocava la guitarra bo i acariciant-la, com si fos una dona i ell hi fes l’amor. La Natàlia i en Màrius van seure en un racó fosc, davant d’una taula on hi havia un pàmpol vermell de roba plisada amb un peu de fusta; la Natàlia pensà que el noi que tocava la guitarra semblava un quadre d’en Rosetti, deliqüescent, irreal, les mans pàl·lides i belles. Se li notava la blavor de les venes sota el coll, tan lívid. És un gran músic, va dir en Màrius, es diu Toti Soler.” (pàg. 209 de la primera edició).

Un fragment que quan el vaig llegir per primera vegada, fa més de trenta-cinc anys, em va colpir força perquè jo també havia vist el Toti tocar en aquella mateixa sala i podia entendre molt bé la imatge que l’escriptora ens donava d’ell. A partir d’aquell moment em vaig conjurar -i em sembla que fins ara no he estat mai infidel a aquest compromís- a fer que cada vegada que parlava amb algú que no sabia res del guitarrista el presentava amb la mateixa frase de la novel·la: “És un gran músic, es diu Toti Soler”.

Però si m’he decidit a escriure aquest apunt és per parlar de “Vida secreta”. Aquest és el segon d’una sèrie de quatre discos recents de Toti Soler en el títol dels quals apareix el concepte “vida”. El primer, de 2002, porta un títol que remet directament a Dant: “Vita nuova”; el segon és l’esmentat “Vida secreta”, editat el 2005; el tercer és “Vida més alta”, de 2008, i l’últim de la sèrie és de 2011 i es titula “Raó de viure”. Un títol que, per cert, encaixa perfectament amb la fotografia de la coberta del disc en la qual veiem el músic passejant per un carreró de Palau Sator, el poble on s’ha instal·lat des de fa anys, amb dos infants agafats de la mà: els seus néts.

Ara mateix tinc al costat del teclat el meu exemplar de “Vida secreta”. La coberta és una imatge d’autor anònim amb la qual he il·lustrat aquest apunt, al revers la llista de cançons va encapçalada per un títol genèric –“Nou transparències”– que els va com anell al dit i en l’interior de la carpeta, de disseny minimalista, trobo una altra frase plena de saviesa: “L’ànima parla a l’ànima”.

“Vida secreta” s’obre amb “Ocells”, una petita meravella de 6 minuts i 14 segons que, tal com es dedueix del nom, és un diàleg transparent i delicadíssim entre la guitarra del Toti i una piuladissa d’ocells que en alguna banda he llegit que ha estat enregistrada directament pel mateix músic en les seves passejades pels voltants del poble empordanès on resideix.

Tan bon punt vaig sentir “Ocells” em va faltar temps per incorporar la peça a la llista de cançons que considero significatives en la meva vida i que he aplegat sota l’epígraf de “Música que m’agradaria que sonés en el meu funeral”. En aquell moment també em vaig conjurar -cosa que, per cert, encara no he complert- a visitar Palau Sator un dia a trenc d’alba (“Al matí just a trenc d’alba quan el sol talla el meu nocturn viatge…”) i veure sortir el sol mentre passejo pels seus carrers tot escoltant “Ocells” amb els auriculars.

Però no només això. Fa uns mesos explicava un passeig que vaig fer amb la Mila, la meva néta, pel Parc Güell un diumenge molt de matí. Un passeig que va ser amenitzat per la inesperada piuladissa d’uns ocells que semblaven enormement feliços en veure que començava un nou dia i que encara no havien envaït el seu reialme els autocars carregats de turistes.

Poc temps després, passejant per Premià de Mar, el poble on la nena viu amb els seus pares, vàrem tornar a sentir un espectacular concert des dels arbres de la riera (poc abans, ai las, que l’Ajuntament n’ordenés una severíssima poda que ha foragitat tots els ocells). En aquell moment se’m va acudir treure l’iPhone i fer sonar “Ocells”. El resultat va ser una barreja d’alegria i de sorpresa per part de la nena d’allò més inesperat.

D’aleshores ençà he anat posant-li la cançó de tant en tant. I sempre amb reaccions positives de la petita. Fins que un dia de la setmana passada que érem a casa seva, en veure l’iPhone damunt la taula va fer uns claríssims senyals -un seguit de sons molt pròxims al xiulet- que vaig interpretar que em demanaven escoltar al Toti, la seva guitarra, els seus silencis… i els ocells. Mentre buscava la cançó la nena es va enfilar al sofà i es va arraulir al meu costat per començar l’audiència amb una actitud d’atenció exclusiva que ens va sorprendre a l’A. i a mi.

Com no podia ser altrament aquella actitud de total lliurament de la nena al plaer d’escoltar una guitarra que trenava el seu so amb el cant d’uns ocells va durar dotze o quinze segons fins que una altra cosa li va cridar l’atenció. Aquella breu estona, però, quedava atresorada de manera inesborrable en l’àlbum de records que l’A. i jo hem obert des que encara no fa dos anys ens vàrem estrenar en l’ofici d’avis. I tot això gràcies a la inspiració d’aquest gran músic de casa nostra que es diu Toti Soler (nascut, per cert, a Vilassar, molt a prop de Premià, l’any 1949).

Diuen que l’obra d’art neix en l’autor però que continua la seva trajectòria quan entra en contacte amb la sensibilitat de qui la gaudeix. Crec que en el cas de la música d’“Ocells” aquest trajecte s’ha coronat arribant a un magnífic destí. El millor possible. Per això a casa estem molt agraïts a Toti Soler i ens agradaria que algú que el conegui de més a prop que nosaltres li faci arribar notícia d’això que he escrit perquè en tingui constància.

M’adono que aquest apunt m’està sortint una mica més llarg del que tinc costum. Gràcies, per tant, a qui hagi tingut la paciència d’arribar fins aquí.

No s’equivocava gens Montserrat Roig: és un gran músic, es diu Toti Soler…

—————————————————————————————–

(Si voleu saber més coses sobre aquest músic entreu aquí i trobareu el magnífic documental de Jordi Turtós “Toti Soler: d’una manera silenciosa” que fa uns mesos va passar pel Canal 33. També us aconsello la seva pàgina web).