Totxanes, totxos i maons

Segueixo Vicenç Villatoro des de fa una pila d’anys. Tant en la seva faceta de periodista com la de novel·lista o d’escriptor de dietaris. Potser algun lector veterà d’aquest Bloc recordarà el que ara diré: si les Totxanes no tenen activada l’opció que admet els comentaris dels lectors és per una causa íntimament relacionada amb una novel·la seva. Ho vaig explicar en aquest apunt de novembre de 2004 que us recomano que llegiu (l’apunt i l’enllaç que conté).

Des de fa uns dies estic llegint els dos darrers dietaris que ha publicat: el que va de l’1 de setembre de 1997 al 31 d’agost de 1998 (“Dietari”, Lleonard Muntaner, editor, 2007) i la seva continuació de l’1 de setembre de 1998 al 23 d’agost de 1999 (“Llibre d’actes”, Editorial Base, 2012). És a dir, el període en el qual va ser director general de Promoció Cultural en la conselleria de Cultura de la Generalitat comandada per Joan Maria Pujals.  (vegeu aquí)

He tingut la sort, a més a més, de conèixer Vicenç Villatoro personalment i, per dir-ho de manera ràpida, el definiria com una persona honesta i de fiar. Algú a qui li compraria un cotxe de segona mà amb els ulls clucs, vaja.

En la seva vessant de redactor de dietaris -com aquell qui no diu res ja té cinc o sis llibres publicats d’aquest gènere- em sembla un escriptor molt remarcable. Com a narrador, en canvi, no el trobo tan regular tot i que, al meu parer, té tres llibres molt importants: “Evangeli gris” (Proa, 1982), “Memòria del traïdor” (Ed. 62, 1996) i, sobretot, l’extraordinària “La claror del juliol” (Ed. 62, 1997).

Diré més: al meu parer “La claror del juliol” no és tan sols, i de llarg, la millor novel·la de Villatoro sinó que considero que es mereix un lloc entre les vint o vint-i-cinc millors novel·les catalanes de la segona meitat del segle passat. Ja està dit.

“La claror del juliol” va guanyar el premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de novel·la el gener de 1997 i dos mesos després sortia al carrer amb l’esperança de fer forat per Sant Jordi. La crítica en general va acollir amb bones paraules la novel·la però la recepció del públic no va ser la que l’autor s’esperava. Una veritable llàstima.

Villatoro és home de dietari. I sistemàtic. Des de fa molts anys cada dia, plogui o nevi, anota les seves reflexions en una llibreta de la qual mai no es desprèn fins que se li acaben els fulls i n’enceta una altra. També és home de principis: una de les seves normes és deixar reposar els dietaris tant de temps com calgui però, a l’hora de publicar-los, no en reescriu ni un mot. Que surtin tal com van ser elaborats dia rere dia. 

Pocs mesos després de la publicació de “La claror del juliol” Vicenç Villatoro va entrar, com he dit més amunt, en la direcció del Departament de Cultura i en aquests dos llibres de dietaris que estic llegint ara no dissimula gens l’amarga decepció que sent per la freda recepció d’aquella novel·la. Una història de quatre-centes cinquanta pàgines en la qual havia invertit una dosi d’esforç molt especial ja que es va retirar durant cinc mesos a Artà (Mallorca) per escriure-la.

El 15 de maig de 1997 el suplement de cultura del diari Avui va publicar la meva crítica del llibre. Ara, llegint els dietaris d’aquella època, m’han vingut ganes de rellegir-la, cosa que faré molt aviat i sobre la qual probablement tornaré a escriure alguna cosa en aquestes Totxanes.

Demà, però, vull fer un exercici molt “villatorià”: copiaré íntegrament la meva crítica publicada aleshores sense tocar-ne ni un mot amb l’esperança que algú s’hi engresquí i, via préstec bibliotecari (ja no hi ha altra manera, que jo sàpiga), recuperi aquesta lluminosa història batejada amb el nom de “La claror del juliol”. Us dono un bon consell, feu-me cas.