Totxanes, totxos i maons

Tot i que encara no m’he posat al llit la cronologia és una ciència implacable i, per tant, resulta que ara ja som a diumenge. L’endemà del meu dissabte simètric amb Sisa de què parlo en el text d’aquí sota. Acabo de sortir de l’Espai on el gran Sisa ha fet el que ha volgut amb nosaltres fins a deixar-nos plegats a la butaca. Aquest home és un artista tan gran i té una obra tan sòlida al seu darrere que ja no li caldria tirar mà de mites com “El setè cel” o de “Qualsevol nit pot sortir el sol” per arrodonir un concert… I, tanmateix, quan ha cantat aquests dos temes -ja cap al final- com ens ha emocionat, el punyetero!  (n’hi ha més)

Hem pogut escoltar tots els temes d'”El congrés dels solitaris”, magníficament interpretats pel cantautor galàctic i per l’Escolania de la Quadratura del Cercle -el grup de músics molt competents que l’acompanyen en el disc i que ara li fan costat damunt de l’escenari- i s’ha confirmat que estem davant d’un dels millors discos parits en el nostre país en dècades (el bolerasssso “No cal parlar” és d’antologia). Però, ben mirat, no tota l’emoció que ara sento mentre, a casa, teclejo apressadament aquestes paraules és atribuïble als mèrits del cantautor galàctic ja que no em puc treure del cap que, després d’una pila d’anys i de dotzenes de concerts viscuts, la d’avui és potser l’última vegada que he anat a l’Espai. I no pas per problemes meus de salut sinó més aviat per allò que es denomina “imponderables administratius”.

Per raons de feina he tingut la sort de poder estar molt a prop del projecte de l’Espai des del seu començament i he seguit, per tant, les seves diferents etapes. Totes interessants i representatives del pa que s’hi anava donant a can Generalitat en cada moment però de manera molt especial les dues més recents: la que va dirigir Carles Sala i l’actual, sota la direcció de Josep Maria Dutrén, que ha situat l’Espai i el centre Ressons en el lloc que els correspondria si en matèria musical fóssim un país normal i no tan tirat cap a la misèria (econòmica i espiritual) i l’autoodi com som. I si en voleu alguna prova feu una ullada aquí i veureu el que s’ha programat d’abril ençà en aquella sala.

(Avís: quan parlo de l’Espai em remeto a la seva part musical. Com és sabut, a l’Espai també s’hi ha programat dansa però Nostre Senyor no m’ha dotat per gaudir de les mels d’aital disciplina artística i, doncs, sobre aquesta part de l’assumpte no tinc conversa)

Els sibarites del Power Point, però, sembla que han detectat que els números no surten i, en conseqüència, han dictaminat que a partir de l’any vinent la sala ha de tancar portes en espera d’una nova ubicació en l’àmbit de l’Auditori. Hi ha modernitats que maten i idees de bombero. I juraria que aquesta n’és una perquè, de fet, sembla que el lloc de l’Auditori que teòricament ha d’acollir les restes de l’Espai encara està a mig condicionar. És a dir, que per gener farem salat. Però, vaja, temps al temps.

En tot cas el que voldria ara fer públic des d’aquí (bé, tot el públic que pot significar la difusió que tenen aquestes Totxanes, que tampoc mata) és la meva admiració, respecte i estima per la feina que ha fet en aquests darrers anys Josep M. Dutrén i el seu equip. Una feina que, almenys per a mi, queda distingida i culminada amb tots els honors amb aquest concert memorable del gran Sisa. La joia de la corona, com si diguéssim.

Fa una estona, quan sortia pitant de la sala a buscar la moto en Dutrén m’ha agafat en el vestíbul: “El dilluns espero el teu mail”. Ho diu perquè tinc el costum d’enviar-li les meves impressions i comentaris dels concerts als que he assistit l’endemà mateix via correu electrònic. Dilluns li enviaré el missatge de ritual. Aquesta vegada serà molt breu perquè l’únic que contindrà serà l’enllaç a aquesta pàgina. Així sabrà el meu parer sobre el concert del gran Sisa i a més a més podrà llegir aquest meu homenatge petit però molt sincer a la feina que ell i tota la gent del seu equip -picant pedra però creient en el que feien (i massa vegades, ai las, a contracorrent dels qui tenien damunt seu)- han dut a terme aquests darrers anys.

I també tindrà constància de la meva solidaritat davant la trista notícia de la desaparició de l’Espai. Quatre parets entre les quals he estat molt feliç. Molt i moltes vegades. Gràcies per tot a tots els qui al llarg dels anys ho heu fet possible. I un agraïment molt especial a tu, JosepMa.

Com es diu ara (pèssimament, per cert): ens veiem…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!