Totxanes, totxos i maons

Matí de dissabte a Florència. Són quarts de 10. Fa una estona que hem deixat el cotxe a la Fortezza da Basso, la imponent fortalesa construïda el segle XVI amb finalitats defensives i ara reciclada com a parc i pàrquing.

Passem per Santa Maria Novella. Les obres d’urbanització i enjardinament de la plaça de l’església són quasi enllestides i puc fotografiar el conjunt (vegeu l’arxiu del final) sense obstacles. Una sort, perquè el passat novembre va ser impossible.

Camí de la Piazza della Repubblica veiem el Palazzo Strozzi amb l’exposició dels 400 anys de Galileu anunciada amb grans rètols. La visitarem després de dinar. Busco l’hotel Strozzi Palace on aquest estiu una companya de la feina s’hi estarà uns dies. Faig un parell de fotografies de la façana que penso que li faran gràcia.

Entrem al Ricordi MultiStore, la botiga on compro música quan sóc a Florència. Surto amb un triple CD antològic de Mina i un doble CD amb els grans èxits de Rita Pavone. Com deia aquell: “Oee, oaa / ser carrossa / és el millor que hi ha…”

Després entrem al Gilli -“locale d’importanza storica dal 1733”- i ens prenem dos cafès excelsos. Llàstima que no portem cap Fortuny/Serra per seure en alguna de les seves historiades tauletes i fer com al Greco de Roma fa dos anys (vegeu aquí).

Som a la Piazza della Repubblica, el centre comercial de la ciutat. En una banda de la plaça hi ha una exhibició de “capoeira”, la combinació de dansa i art marcial brasilera executada per un grup d’uns trenta joves abillats amb pantalons blancs i samarretes de color verd.

Ens aturem davant del monumental arc d’entrada a la plaça i planifiquem la ruta del matí. Decidim anar primerament al Palazzo Davanzati, un lloc imprescindible per veure com era la decoració i el mobiliari de les cases benestants durant el Quattrocento. Després carregarem pasta, espècies i “pesto” al Mercat Central. En sortir, amb la motxilla carregada de bones menges, l’etapa següent serà el convent de Sant Marc per tornar a veure l’Anunciació de Fra Angelico (vegeu aquí) i la capella del Palazzo Medici Riccardi per veure -també repetim- els frescos de l’Adoració dels Mags que va fer Benozzo Gozzoli.

Amb el pla del matí ja estructurat ens disposem a deixar la Piazza della Repubblica per començar l’itinerari però abans una noia jove, amb l’aspecte saludable i massís propi de les monitores de gimnàs, reclama uns moments de la nostra atenció. Ens explica que pertany a una cooperativa dedicada a la recuperació de joves drogaddictes i ens demana una signatura de suport a un escrit en el que demanen a les autoritats una major implicació. També ens diu si podem fer-hi alguna aportació econòmica.

L’A. i jo no ens fem de pregar: signem i deixem uns euros. La noia sembla contenta i ens explica que ella mateixa estava enganxada a la droga i que gràcies a la cooperativa està completament neta. Després ens pregunta d’on venim. “De Barcelona”, li dic. I puntualitzo: “Catalani” amb el meu italià macarrònic. “Lo so, lo so… Barcellona, no spagnoli. Catalani”, ens respon.

Li pregunto pel seu nom. “Eleonora”, em diu. Al moment em surt: “Eleonora Rossi Drago”, referint-me a una actriu italiana famosa quan l’A. i jo érem joves. Em mira i em diu alguna cosa de la seva “mamma” que interpreto com “la meva mare n’era una gran admiradora”. Vaja, cadascú amb l’edat que té -“carrosses al poder”- i amb els referents que trajina. Abans de separar-nos, perquè vegem que la seva cooperativa és seriosa, ens dóna un rebut signat i ens desitja una feliç estada.

Toquen les 10 en algun “campanile”. Florència ens espera.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!