Totxanes, totxos i maons

Benvolgut President,

Començo a escriure aquest apunt a les tres de la tarda del Diumenge de Pasqua. No sé si l’enllestiré d’una tirada i podré publicar-lo demà de bon matí o haurà d’esperar algun dia més per veure la llum, però he volgut començar precisament en aquesta hora perquè és la mateixa que fa vuit dies -el Diumenge de Rams– us vaig veure a la part del darrere d’un restaurant del port de Fornells el nom del qual ara no ve a tomb.  (n’hi ha més)

Abans de fer estació a Fornells el matí l’havíem dedicat a visitar amb uns bons amics la platja de Binimel·là i el far de Cavalleria. Mentre ens hi encaminàvem amb l’objectiu de dinar en aquell restaurant i rematar després la festa amb una de les delícies de Sa Gelateria els meus amics -veterans de molts anys a Menorca– em comentaven la vostra estima de molts anys per Fornells, indret en el qual no és gaire difícil que se us vegi en època de vacances.

En arribar al nostre destí ens vàrem instal·lar en una de les taules del carrer i us vàrem veure de seguida al fons del local. “Ves a saludar-lo, home”, varen dir els meus amics sabedors de la meva fama de persona decidida i poc vergonyosa. I, de fet, em vaig alçar de la cadira, vaig fer algunes passes en la vostra direcció… i vaig girar cua de seguida afectat per un atac d’escrúpols ben poc habitual en mi. Uns minuts després, quan havia superat la tonteria, vaig alçar-me novament però, ai las, el lloc on us havia vist abans ja era buit.

Després, al llarg de la setmana, he anat pensant en la meva reacció i he intentat reproduir com hauria anat la nostra conversa o, més exactament, la meva salutació a la qual estic segur que hauríeu respost de manera cortesa i amable. En fi, ja ho deia la meva àvia “Déu ens guardi d’un ja està fet”…

No renuncio, però, a deixar escrit aquí -amb la secreta intenció, estimat president, que d’alguna manera us n’arribi el ressò- allò que fa exactament una setmana us hauria dit. En primer lloc m’hauria presentat breument esmentant la meva condició de funcionari de la Generalitat durant quasi 33 anys fins a la meva jubilació el desembre passat.

I després us hauria dit alguna cosa per l’estil de: “Ànim. president. No us penseu pas que esteu sol. Darrere vostre hi ha molta gent que volem que Catalunya esdevingui un nou estat europeu. Som en el camí i vós porteu el timó. El que ara ens cal és que no defalliu”.

Val a dir que no és només aquest l’argumentari que tinc sobre el tema. Com els seguidors d’aquestes Totxanes saben crec, bàsicament, en tres coses:
* que això d’ara no hi ha qui ho aguanti,
* que la presència del senyor Duran i Lleida resta i frena per comptes de contribuir a sumar forces i tirar endavant,
* que tota la classe política ja està amortitzada i, per tant, a la propera república catalana li calen cares noves amb idees fresques.

Tot això, però, ho penso però no us ho hagués dit pas avui fa vuit dies en aquell racó del restaurant de Fornells en el que vàrem coincidir. No era el moment adequat.

No he volgut, però, deixar passar l’oportunitat d’esmenar, encara que sigui de manera molt superficial, el meu sobtat -i insòlit- atac de vergonya que em va impedir transmetre-us el meu escalf i el dels amics que m’acompanyaven. Tots gent de bé. És a dir, favorables a fotre el camp d’España com més aviat millor.