(Vegeu aquí el primer apunt de la sèrie i aquí la referència a Xarxa de Mots del fragment que he triat avui).
I no perdeu de vista tampoc el projecte BloQG 100 (vegeu aquí)
Penso –mentre passejo pels carrers– en les conversacions tingudes l’hivern passat a Barcelona amb el meu amic Joan Climent.
Josep Maria Capdevila i Joan Climent (orsians de primera fila) pretenen representar una mena de neocatolicisme obert, net, sense teranyines i zones d’ombra, amb roba neta, dents netes, antirural, anticarlí, sense trabucs, sense rapè, alleugerit de «canaris», «tutis» i «manilles». Amb sotanes polides, beates tolerants i perruqueria normal i correcta. No s’han pas de posar massa obstacles a les il·lusions, a les aspiracions humanes –solia dir-me Climent. Convé que la gent descobreixi per si mateixa, directament, el que és bo i el que és dolent. Per suggestió de Xènius, per qui es consideren dirigits, aquests xicots devoren l’obra de monsieur Joseph Joubert.
«La direcció del nostre esperit és més important que el seu progrés.» «Estimo més el que fa esdevenir el vici amable que el que degrada la virtut», etc. Aquests són pensaments de monsieur Joseph Joubert. Són magnífics.
Climent trencà amb dos o tres amics perquè els sentí blasfemar grollerament. Si aquestes persones li haguessin relatat la procacitat més crua finament, amb suavitat, lèxic triat, dicció escollida i maneres distingides, els hauria escoltats perfectament. No puc pas reproduir –per impossibilitat material– el que hauria pensat d’elles. El que és segur és que les hauria escoltades perfectament. Els joves de qui parlo defensen la confessió per raons d’higiene psicològica i la comunió com un exercici de disciplina i de perfecció. És un catolicisme –em sembla– a la manera belga, confortable, de pis de cinquanta duros, aigua corrent, cambra de bany, capellans i monges en bicicleta, etc.
A mi, personalment, les coses fines m’agraden. M’agraden sobretot abans d’imposar-se, quan són una cosa de minoria. Quan s’imposen es tornen sovint diabòliques, es deshumanitzen.
Ara, quan penso en la gent del país, prenent persona per persona, sospito que les idees dels meus amics faran poc camí. En aquest país, hom prefereix el brut conegut que el net per conèixer. Això és terra de desconfiats –de desconfiats ancestrals–, de recargolats, de persones convençudes que ací es pot fer tot a base d’adoptar l’aire del campaner quan passa a cobrar les cadires de l’església.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Em vaig subscriure al blog BloQG 100 en una de les poques bones idees que he tingut aquest any. Val la pena seguir-lo. I, per descomptat, he arribat a una conclusió: a en Pla no li agradaven els microrelats…!