Totxanes, totxos i maons

(la sèrie comença aquí)

Per més que intento fer memòria no puc recordar cap detall concret de quan i com va ser que vàrem descobrir el Mundial Bar. El que sí que estic segur és que va ser arran d’algun vagareig amb l’A. pel barri vell un cap de setmana o un dia de festa amb els nois de casa encara petits. Parlo, per tant, d’una vintena llarga d’anys enrere com a mínim.

El que sí que recordo molt bé és la impressió que em va fer la primera vegada que vaig veure la decoració del local a base de fotografies dedicades de boxejadors. Parlo d’uns quinze o vint retrats curosament emmarcats i clavats a la paret més propera a la barra de manera que fossin ben a l’abast de les mirades de la clientela. Avui encara hi són, per cert.  (n’hi ha més)

El Mundial Bar ens va captivar de seguida per la seva carta d’exquisideses del mar, molt assequible a totes les butxaques, i per l’ambient que es respirava entre aquelles quatre parets. Tant en l’espai de l’entrada, amb la barra i unes quantes taules petites de marbre, com en el passadís -també amb taules- que mena cap al menjador interior. Un ambient d’altres temps que en la Barcelona de la modernitat tifa i cosmopolita cada vegada era més difícil de preservar.

Un altre aspecte que a l’A. i a mi ens encisava era la personalitat dels dos responsables del negoci. Mai ho hem preguntat però estem segurs que eren germans. Comptaven amb el suport de dos o tres cambrers més però la feina principal se la repartien ells dos. L’un atenia la barra i de tant en tant feia incursions a la cuina. L’altre atenia les comandes dels clients de les taules i procurava que se sentissin ben acollits, que en cap moment els faltés de res.

Era un professional de cap a peus: s’enrecordava de la gent que havia menjat altres vegades i sempre tenia una paraula amable per a tothom. Les seves formes educades i cerimonioses -perfectament dosificades per no semblar ni amanerades ni postisses ni servils- eren l’alicient que a l’A. i a mi ens portava a mantenir una relació de fidelitat amb el Mundial Bar. No hi anàvem gaire, però quan ho féiem era perquè celebràvem festa grossa. O perquè era l’Onze de Setembre.

Més o menys amb el canvi de segle -potser abans i tot- la zona on hi ha el Mundial Bar va començar a experimentar canvis urbanístics que encara avui no s’han enllestit del tot. Això va fer que durant una temporada llarga l’establiment estigués tancat i que, en conseqüència, l’A. i jo ens oblidéssim del Mundial Bar durant un cert temps.

Un oblit trencat no fa gaire -quatre, cinc anys potser?- quan vàrem reprendre la tradició alimentària de cada Onze de Setembre i després de complimentar els nostres rituals vàrem voler veure si el pas del temps i les servituds de la modernor havien acabat amb aquell entranyable establiment.

I no. Davant dels nostres ulls sorpresos vàrem trobar el local en aparença idèntic a com era abans, amb les mateixes fotografies de boxejadors a la paret però amb un canvi significatiu: els dos responsables ja no hi eren i al capdavant del negoci hi havia una mossa d’uns trenta-cinc anys que juraria que és filla d’un d’ells i que ha sabut aplegar tots els bons hàbits anteriors.

A l’A. i a mi ens veu només un cop l’any però ja sap perfectament que som els senyors que cada Onze de Setembre cap a quarts d’una del migdia ocupen la primera taula del passadís, es posen a resoldre els encreuats de La Vanguardia, demanen una ampolla de xampany i fan un dinar a base de musclos, pop, “cecina”, navalles i altres fineses per l’estil.

“Ja els he posat el xampany a la fresca”, ens deia el mes passat mentre ens acompanyava cap a la nostra taula habitual. I quan séiem: “La taula de la parelleta. Benvinguts i bon profit”. Després se’n va anar cap a la barra a buscar un parell de copes i l’aparell per mantenir fresca l’ampolla.

Mentre tinguem ànims i forces i mentre ens ho poguem permetre l’A. i jo ho tenim molt clar: cada Onze de Setembre a la fira d’entitats de l’Art de Triomf, al Fossar, a la Ronda de Sant Pere i, per acabar la festa com Déu mana , a fer un vermut-dinar al Mundial Bar.

I si tot el que ara diu el senyor Carod acaba sent veritat no vull ni pensar com la celebrarem, l’A. i jo, la Diada del 2014…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!