Totxanes, totxos i maons

En diversos apunts d’aquestes Totxanes (i en alguna altra banda) he definit la gent que vàrem nàixer entre 1948 i 1952  –és a dir en la frontissa central del segle XX– com l’última generació amb una infantesa sense televisió. També he dit que hem estat la generació que va arribar al continent digital en patera… i que amb penes i treballs s’hi va instal·lar i va poder donar encara força guerra.

M’adono, però, que el que fins ara no havia dit per definir també els de la meva colla és que som la generació del cinema dels dissabtes. Aquelles sessions dobles a partir de les set de la tarda –el dissabte al matí teníem Escola— amb ampolla d’aigua, entrepans i plàtans o ametlles de postres menjats tranquil·lament per tota la família –i per totes les famílies de la sala– enmig de la penombra i sota aquell hipnòtic feix de llum que la màquina projectava damunt dels nostres caps fins a una pantalla on totes les meravelles i tots els somnis eren al nostre abast.

Som nosaltres, els que ara tenim entre 72 i 76 anys, els que segurament podem entendre millor i més intensament el que el poeta Antonio Martínez Sarrión (Albacete, 1939-Madrid, 2021) escrivia l’any 1967 a ‘Teatro de operaciones’, el seu primer llibre:

el cine de los sábados

maravillas del cine galerías

de luz parpadeante entre silbidos

niños con sus mamás que iban abajo

entre panteras un indio se esfuerza

para alcanzar los frutos más dorados

yvonne de carlo baila en scherezade

no sé si danza musulmana o tango

amor de mis quince años marilyn

ríos de la memoria tan amargos

luego la cena desabrida y fría

y los ojos ardiendo como faros

Ara mateix recordo que en aquestes Totxanes he parlat de l’ambient d’aquells anys finals de la dècada dels cinquanta en un parell d’apunts almenys: aquest, de 2005, i aquest altre, de 2017. També us recomano aquest, de 2006, i aquest altre de 2020.

Aquelles sales de reestrena i de programa doble formen part, doncs, del que som. Del nostre ADN, com es diu ara. Un vincle indestructible que morirà amb nosaltres, vet-ho aquí.

En els darrers anys han aparegut uns quants llibres que parlen dels cines històrics de Barcelona. Jo n’he detectat quatre que ja formen part de la meva biblioteca tot i que desconec si me n’he deixat perdre algun altre. Per si a algú li pot interessar la informació us passo detall dels quatre llibres ordenats segons la data d’edició:

• “Barcelona tuvo cines de barrio” (Temporae, 2015), de Roberto Lahuerta Melero (Saragossa, 1956).
• “Viaje sentimental por los cines de Barcelona” (Parsifal Ediciones, 2002), de Jordi Torras i Comamala (Barcelona, 1922-1999). Amb pròlegs de Lluís Permanyer, Jaume Figueras i Margarita Sánchez-Cerrudo, vídua de l’autor.
• “Anécdotas de los cines de Barcelona. Crónica de sucesos y curiosidades (1896-2021)” (editat el 2021), de Roberto Lahuerta Melero (Saragossa, 1956).
• “Els cinemes de la meva vida. Barcelona 1950-1970” (Comanegra, 2023), de Carles Mir (Barcelona, 1948). Amb pròleg de Román Gubern.

The End

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!