Totxanes, totxos i maons

Un record per Víctor Ammann, el músic que ens va deixar fa un parell de setmanes i que per a molts coetanis meus està definitivament associat a la primera Orquestra Mirasol i, més concretament, a l’extraordinari “To de re per a mandolina i clarinet”, un tema escrit per ell i Xavier Batllés que va ser objecte d’una pel·lícula que l’any passat vàrem veure al Festival In-Edit i al Canal 33 i que, com ja he dit en repetides ocasions, serà una de les músiques que sonaran -quan toqui- en el meu enterrament.  (n’hi ha més)

Un altre record per Tony Ronald, cantant i músic que ens va deixar el diumenge passat i que també forma part de la banda sonora de molta gent de la meva edat. Tony Ronald sempre havia anat per lliure en relació als grups que tocaven per aquí, com si jugués en una altra lliga. No el vaig arribar a conèixer personalment, però durant l’època que em vaig dedicar a fer un programa de ràdio sobre música vaig poder entrevistar gent com Max Sunyer o Josep Mas, “Kitflus”, que havien començat a trepitjar els escenaris tocant a la banda de Tony Ronald, i tothom coincidia a definir-lo com un individu d’una extrema seriositat professional i que vetllava perquè la gent que anava amb ell aprengués coses i no se sentís secundària. Una gran persona, vaja.

Del seu matrimoni amb una catalana va quedar un disc amb un parell de cançons cantades en la nostra llengua durant els anys 60. Amb tota la humilitat del cas em permeto proposar a Òscar Dalmau que en la propera entrega de la sèrie “Pop a la catalana” (la tercera, ja) inclogui “Cada dia”, una balada bastant consistent de Tony Ronald. “Cada dia / un dia més / i no pots / pas fer-hi res…”

La fotografia ja té autor. El dia 17 de gener vaig escriure aquest apunt dedicat a la fotografia que presideix l’exposició “Llegir com viure. Homenatge a Joan Triadú 1921-2010” de la qual som comissaris la Susanna Àlvarez i jo, i que es pot visitar encara al Palau Robert fins al 28 d’abril.

Al final del meu apunt feia una crida per si algun lector o visitant de l’exposició podia identificar l’autor d’aquella magnífica imatge. Una crida que puc dir amb goig que ha donat resultat ja que finalment s’ha pogut identificar el pare de la criatura: es tracta del fotògraf de La Vanguardia Àlex García que va il·lustrar a tota pàgina amb aquesta imatge una entrevista que Julià Guillamon va fer a Triadú l’11 de gener de 2002 de resultes de la publicació de “Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent”.

Jordi Fornas, pintor. Per acabar amb els actes de memòria, reconeixement i de justícia val la pena fer esment a l’exposició que s’acaba d’inaugurar al Museu de Montserrat dedicada a la figura de Jordi Fornas i, sobretot, a la seva obra pictòrica. Quan Fornas ens va deixar, fa cosa d’un any i mig, vàrem ser uns pocs els qui ens vàrem fer ressò de la importància de la seva obra com a dissenyador. Puc dir amb orgull que aquestes Totxanes varen ser un dels primers racons que varen escampar la notícia. L’exposició es podrà visitar fins al 9 de juny i, si no estic mal informat, no està previst que faci cap tipus d’itinerància. No us l’ahuríeu de deixar perdre: Jordi Fornas va ser un dels grans.