Totxanes, totxos i maons

Una consideració prèvia abans d’entrar en matèria: no sé si quan siguis gran això que ara et diré s’estilarà encara, però en el món que a l’àvia i a mi ens tocat de viure s’ha entronitzat una certa por a destacar-se per damunt dels altres. Vull dir que no hi ha gaires persones que es declarin “directores” d’alguna cosa. El verb que ara és més ben vist és “coordinar”. Tothom coordina i ningú admet que dirigeix. Paraules, a fi de comptes. Però representatives d’actituds de fons.

El mateix passa amb allò que quan jo era petit deien “donar exemple”. Ara la gent el primer que et diu és “jo no em considero exemple per a ningú, eh?” i van fent via sense adonar-se que això és mentida: tothom és bo per esdevenir exemple d’alguna cosa i voler negar-ho no porta enlloc.

Als avis l’edat ens ha fet viure moltes experiències i, per tant, crec que som -podem ser, HEM de ser- exemples pels nostres néts. Jo, almenys, vull ser-ho i per això voldria traslladar-te unes quantes reflexions i consells que a mi m’han anat molt bé per caminar per la vida. I em sembla que el comportament que s’ha derivat d’aquesta manera de pensar meva ha estat percebut de manera positiva per la gent amb la qual m’he relacionat. La llibreta de tapes dures de color vermell a què feia referència més amunt em sembla que ho confirma. I m’agradaria que algun dia arribés a les teves mans -ara ja la tinc ben endreçada i catalogada a l’arxiu familiar- i la consultessis al costat d’això que ara mateix t’estic escrivint.

* La primera cosa que t’aconsello és que tinguis sempre bon humor i que sàpigues mantenir una visió crítica de les coses. Són dues virtuts que es complementen gràcies a un element fonamental: la ironia. Una ironia que no ha d’excusar-te de tenir per la gent el respecte que es mereix, però que ha de ser l’eina que t’ajudi a anar per la vida, no diré de manera desacomplexada, però sí amb la mínima càrrega possible complexos.

* El segon consell és que visquis convençuda que ningú va contra teu. Que no hi ha cap conspiració muntada per enderrocar els teus objectius i les teves il·lusions. Viure amb mania persecutòria és una càrrega feixuga i una lamentable despesa d’energies que no t’hauries de permetre mai.

* La tercera recomanació és que siguis bona persona; és a dir: justa i equànim. Tracta a tothom com a persones que són. Sense mirar la categoria professional o les seves capacitats. Tothom és útil i de tothom es pot aprendre.
Ser bona persona vol dir també tenir generositat. Per ser generós és fonamental, primerament, tenir constància dels propis valors. Un cop saps el que vals, posa’t a disposició dels altres sense esperar res a canvi. Ja veuràs com en la majoria de les ocasions les respostes de la gent et deixaran satisfeta i amb ganes de tornar-hi.

* La quarta indicació te la resumiré en una frase: “Som amos del que callem i esclaus del que diem”. Ja m’has entès, oi?

* En cinquè lloc et diré que facis confiança en la gent. I molt especialment la que pugui estar treballant en el teu mateix equip i, si és el cas, sota la teva responsabilitat. Dóna’ls confiança, sigues solidària i sàpigues crear esperit de grup. Ho repeteixo: tothom té coses de les quals podem aprendre, creu-me.

* El sisè consell és que sàpigues valorar la gent que tens al teu costat i la feina que desenvolupa. No es tracta de ser llagotera, però tampoc inasequible a l’elogi, gasiva en el reconeixement quan algú fa una feina ben feta i hi dedica molts esforços perquè així sigui.

* El setè consell és que sàpigues triar els moments per expressar allò que és important. Evidentment, no es pot estar cada setmana fent declaracions solemnes. Les coses veritablement importants s’han de dir en la circumstància adequada, amb el to oportú i amb la intensitat adient perquè qui les hagi de rebre les tingui sempre presents. Però s’han de dir, recorda-ho.

* L’última recomanació, la que fa vuit, és que mai deixis de banda els detalls. Encara que et semblin superflus o innecessaris. Perquè no ho són. Et posaré dos exemples que et toquen de prop:

És molt possible que en els teus records associïs sempre la imatge del teu avi a la d’un senyor vestit de manera esportiva i poc formal. No t’estranyi, però, veure’m en les fotografies que l’Alain em va fer a la clínica el dia que vares nèixer abillat amb camisa i corbata. Era el detall que tu (i els teus pares) us mereixíeu i que havia decidit de fer pràcticament des del dia que vaig saber que estaves en camí.

A finals de setembre de 2013 el vostre trasllat a la nova casa de Premià de Mar va implicar, entre moltes altres novetats, un canvi de Llar d’Infants. Tot i que sabia que, tan petita com eres (tenies setze mesos), era impossible que de gran conservéssis cap record de les mestres que estaven a cura de la teva classe, uns quants dies abans de la teva marxa els vaig demanar que es fessin una fotografia amb tu i que t’escrivissin un petit text de comiat perquè, anys a venir, aquell episodi de la teva vida, impossible de recordar espontàniament, no quedés en l’oblit. Paraules, noms i rostres de persones que han ajudat a construir-te com a persona i que no fóra just que no tinguessis l’oportunitat, algun dia, de fer-los el corresponent (i merescut) reconeixement. Detalls, vaja…

En fi… aturo aquí els consells perquè em sembla que ja t’he deixat encomanada força feina.

De tota manera, mentre estic enllestint l’apunt no puc treure’m del cap una frase que jo mateix he pronunciat un munt de vegades: “¿Necessites un consell o ja t’equivoques tu sol?”

Ai, Mila, la ironia…

—————————————————————————————–

Les anteriors cartes a la meva néta -conjuntament amb altres apunts amb ella com a protagonista- les podeu trobar en l’apartat “Mila” d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!