Totxanes, totxos i maons

Com que el cap de setmana té una hora més decideixo dedicar-la a una sessió de Flotàrium. Reprenc, doncs, el meu hàbit matinal i matiner de cada tres diumenges de regalar-me una hora de relaxació i aïllament integrals. Havia interromput les sessions a finals de juliol i avui hi he tornat. I val a dir que, com sol passar amb la majoria dels retrobaments, l’experiència ha estat molt satisfactòria i gratificant. Més càrrega, doncs, per a les piles. Que ja convé.  (n’hi ha més)

Llegint la premsa d’avui i la que em quedava pendent d’ahir trobo diverses coses que criden la meva atenció. La primera, per exemple, és la llista d’obres que opten al Premi Llibreter 2006 (vegeu aquí).

Aquest és un premi que va començar l’any 2000 amb un prestigi notable però que després crec que ha anat fent unes quantes tentines fins arribar a la situació d’enguany que, per divergències entre el jurat anterior i el nou equip directiu del Gremi de Llibreters, ha estat uns mesos en la corda fluixa.

Ara s’ha fet pública la llista de llibres finalistes i, una vegada més, m’he sentit com un pop en un garatge. Opten al premi set llibres dels quals només un -"La tragèdia de Cal Pere Llarg", d’Eduard Girbal- és d’autor català i encara gràcies ja que, de fet, és un llibre escrit fa més de vuitanta anys i recuperat mesos enrere per la bona gent de les Edicions de 1984. ¿De debò, em pregunto ingènuament, que no ha sortit cap més llibre en català en els darrers dotze mesos que hagi merescut l’atenció dels il·lustres llibreters? Pel que fa als altres sis em reservaré l’opinió.

Vist això em pregunto si és recomanable que el Premi Llibreter entri -de fet no hi entra; es manté, que és pitjor- en aquesta tendència tifa i elitista similar a la que inspira els intel·lectuals profunds responsables de la secció de discos del suplement "Cultura/s" de La Vanguardia (vegeu aquí) en el qual sembla que la consigna sigui destacar només discos i autors que poca gent coneix. Sort encara que a La Vanguardia s’han adonat del desficaci i els diumenges l’Esteban Linés fa una pàgina de crítica de música de les que podríem qualificar de normals. Laus Deo.

Repassant el diari d’ahir veig que la signatura de la periodista Emma Reverter s’ha estabilitzat a les pàgines d’opinió de l’Avui dels dissabtes. Una magnífica notícia. Bona coneixedora de la vida i la cultura americana l’Emma Reverter fa quinze dies ens parlava d’una nova versió de la Llei Seca a Chicago (vegeu aquí) i ahir feia una excel·ent explicació sobre les relacions entre Truman Capote i l’escriptora Nelle Harper Lee (vegeu aquí) de la qual podrem llegir d’aquí a unes setmanes la versió catalana del seu únic llibre "Matar un rossinyol".

Pel que fa als Premis Octubre em sembla que un -el Joan Fuster d’assaig- ha anat a parar al que no dubto a pronosticar que pot ser un dels llibres de l’any. Em refereixo a "La connexió catalana", del professor Xavier Pla, que aprofundeix en les relacions entre Georges Simenon i el seu primer editor a Catalunya Ferran Canyameres i que posarà llum en un període la nostra història editorial poc conegut fins ara (vegeu aquí).

Acabo per avui lamentant que Valentino Rossi no m’hagi donat l’alegria que esperava (després de la decepció de Michael Schumacher ja m’ho podia esperar) i destacant dos textos relacionats amb la campanya electoral: l’article de Francesc Puigpelat "Zeta Pe, Montilla, Zapatilla" (vegeu aquí) (*) i l’emprenyada de Joan Oliver en les seves "Engrunes" d’avui contra certes declaracions del candidat de l’antic PSC (vegeu aquí).

————————————————————————————-

(*) (escrit a 3/4 de 9 del vespre)

Acabo de sentir al TN Vespre en boca de Joan Puigcercós (ERC) l’última gracieta enginyosa del dia: "Mas i Montilla fan ‘masilla’ i la masilla serveix només per tapar forats". Com es pot veure el nivell va pujant dia a dia…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!