Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Tot i que hi ha visitants sigui quina sigui l’època de l’any que s’hi vagi, Colliure un 2 de gener és una vila prou tranquil·la com per permetre’ns accedir-hi sense fer cues i deixar el cotxe en un aparcament públic que hi ha just al costat del cementiri.

Com sempre, fem una visita a la tomba d’Antonio Machado i de la seva mare, morts el 22 i el 25 de febrer de 1939. El mes que ve farà setanta anys.  (n’hi ha més) 

Hem estat unes quantes vegades en aquest cementiri i, curiosament, fins avui no ens havíem adonat que just al costat de la tomba del poeta, arran de terra i a la dreta, hi ha el nínxol d’un Antoine Izern (1887-1965) i d’una Paule Izern, née Dateu (1893-1973), que per les dates biogràfiques podrien ser marit i muller. L’Antoni i la Paula… (vegeu l’arxiu fotogràfic del final)

Jo sabia que anys enrere a Vic hi havia una acadèmia que es deia Maurici Izern. Fins ara era l’única referència documentada que tenia de la variant del meu cognom amb la lletra zeta. Ara a Colliure he trobat una peça més de la cadena. Ja és ben cert allò que deien les àvies que viatjar és la millor manera de descobrir una bona pila de coses noves…

Passegem fins la platja i el primer que veiem, amb disgust, és que l’execrable moda de penjar Pares Noel als balcons i finestres ha arribat fins al mateix campanar de l’església, una de les imatges clàssiques de Colliure (vegeu…).

Ens arribem xano-xano fins a l’escullera, fem unes quantes fotografies aprofitant el sol amagat darrere dels núvols (vegeu…), de retorn al nucli antic comprem vi de la terra, ens creuem pel carrer amb la consellera Tura i anem a buscar el cotxe. Comença a fer-se fosc i al Voló ens espera l’hotel.

Pel camí programo l’iPod perquè soni el  disc de Manel (esplèndid!) i evoco els anys que l’A. i jo formàvem part d’allò que l’inefable periodista Enrique Rubio va batejar com “peregrinos del erotismo”. Eren els primers anys 70 i alguns caps de setmana anàvem a veure cinema a Perpinyà, Céret, Amélie-les-Bains o a un multisales que, si no em falla la memòria, compartia espai amb el casino del Voló (que per nosaltres aleshores es deia Le Boulou). (vegeu aquí la corresponent batalleta)

Amb les darreres notes de les “Corrandes de la parella estable” de Manel (magnífic final d’un magnífic disc) localitzem l’hotel i ens hi instal·lem. Ja de negra nit sortim a veure la vila i a comprar provisions pel sopar.

Abans de tancar el llum per dormir veig al diari que l’endemà, mentre l’A. i jo serem per Céret, es farà l’enterrament de l’amic Ermengol Passola.

No trigaré gaire a parlar-ne, aquí, de la meva relació amb en Passola. Ho prometo.

(continua -i acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!