Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

El 9 d’agost de 1916, deu anys després que es definíssin els models oficials dels panots, l’Ajuntament va aprovar que la retolació dels carrers d’aquella Barcelona que des que va enderrocar les muralles s’anava escampant de manera imparable es fes al terra de les voreres.

Era una decisió carregada de realisme: en aquells moments a Barcelona hi havia moltes més voreres traçades que solars edificats i, per tant, no hi havia gaires parets on afixar-hi un rètol indicatiu. S’obria, per tant, la porta a la creació d’un nou model de rajola: el panot lletra.

Era un sistema de retolació eficaç, però no perfecte perquè  –tot i ser ja en època de la Mancomunitat de Catalunya—  no es preveien ni els accents ni les lletres específiques catalanes com la ce trencada o l’ela geminada i en canvi sí que es comptava amb la lletra “ñ”. Tot i això la retolació amb aquestes peces va ser un dels elements més característics de la fesomia de Barcelona, de la seva epidermis, durant més de seixanta anys.

Poca broma, perquè en aquest extens període la ciutat ha tingut diversos nomenclàtors derivats de les vicissituds polítiques de cada moment. Això dibuixa un parèntesis que s’obre amb la Mancomunitat de Catalunya, continua amb la dictadura del general Primo de Rivera, la República i la dictadura del general Franco fins arribar als primers ajuntaments democràtics. Per regla general cada canvi històric ha comportat un nou repertori de denominacions que no només s’afegia a l’anterior i el corregia, sinó que n’eliminava elements incoherents amb les afinitats dels qui manaven.

Volia arribar aquí per parlar d’un llibre molt especial, únic i irrepetible que es va publicar l’any passat. Es titula “Voreres, la memòria subtil” (vegeu aquí), el seu autor és un dissenyador i artista visual que es diu Frederic Perers (Barcelona, 1974), la coberta la trobareu reproduïda just aquí sota i l’ha editat l’Ajuntament de Barcelona amb categoria de llibre singular (ho és) i a un preu no menys singular: senyores i senyors, “Voreres, la memòria subtil” és un treball que val moltíssim, però fer-vos amb el llibre que l’aplega us costarà només 20 euros. Un autèntic regal.

(si cliqueu al damunt, la imatge creix)

Si he descrit “Voreres…” com un llibre especial, únic i irrepetible és perquè aplega la feina de tota una vida de passejar l’autor per la ciutat mirant a terra per trobar vestigis d’aquell tipus de retolació que es va aprovar el 1916. És un inventari elaborat de manera sistemàtica entre els anys 2002 i 2011 perseguint i fotografiant  –en el llibre hi ha reproduïdes més de tres-centes de fotografies–  voreres amb restes completes o fragmentàries d’aquest tpus de retolació que en la majoria dels casos –i cada dia que passa, més–  ja no existeixen. Són història i record.

Certament, aquells que valoren les coses en funció de si en podran, o no, tirar un bon tros a l’olla, el llibre de Frederic Perers no el necessiten per a res. Pitjor per ells. Sortosament, però, seran molts més els qui sabran percebre en la feina investigadora de Perers aquell encís intangible de les coses belles i intel·ligents. Coses fetes amb el cor, sí, però sense que el cap hagi de deixat de portar el pòndol del projecte.

Jaume Fabre ho explica molt bé en un dels pròlegs: “El resultat és el llibre que teniu a les mans. El seu futur, en podeu estar segurs, és ésser copiat sense escrúpols. D’aquí a uns quants anys tothom creurà que la llista de carrers amb el nom a terra ja era feta i només va caldre anar-la a cercar a Google. Ningú no recordarà que va ser Frederic Perers qui, sense cap ajut oficial i amb el seu únic esforç, la va elaborar. El pagament que en rebrà només serà veure que ha aportat un camió de grans d’arena al coneixement d’aquesta ciutat. Estic segur que això el farà més feliç que si, cercant-los, hagués trobat la cova d’Alí Babà.”

En el segon pròleg Jordi Ribes Boldú, mediador artístic, gestor cultural i comunicador, destaca la dimensió artística de la feina de l’autor: “I un dels mèrits més significats d’aquesta recerca és que es fa des de l’art, apropiant-se els molts mètodes que formen la ciència de la història i fusionant-los amb les pràctiques artístiques més ‘conceptuals’, fins i tot ‘situacionistes’ i infectades de ‘mal d’arxiu’. Per tant, l’obrar exhaustiu de Perers se suma al de molts altres artistes amb qui compartim contemporaneïtat de temps i espai, i que des del seu treball híbrid de disciplines i coneixements, compromès i crític, ens han fet veure i viure coses que potser no sabríem veure ni viure d’una altra manera.”

Dues visions complementàries, la històrica i l’artística, que a fi de comptes ens ajuden a veure “Voreres, la memòria subtil” com un objecte en el qual el continent  –llibre de tapa dura i dimensions molt similars a les d’un panot (però molt menys pesant, afortunadament)–  i el contingut van de bracet.

Frederic Perers explica en la nota introductòria del llibre que, primerament, li va interessar el simbolisme que hi havia darrere del fet que, en deixar de ser obligatòries les inscripcions a terra, a Barcelona coexistissin dos nomenclàtors: el dels panots lletra i el de les plaques de les façanes. I, segonament, el fet que la progressiva destrucció d’aquestes peces es produïa en paral·lel a la urbanització de la ciutat moderna. Un fenomen de substitució lligat als avatars històrics i socials que han viscut els barcelonins de mig segle ençà.

L’autor sap que està documentant la fugacitat i que el joc que es planteja funciona en termes d’ara o mai: “Si hi havia un moment per fer aquest treball era aquest. Una generació endavant i s’hauria fet tard, perquè amb prou feines es podria documentar ja res. Una generació enrere i no hauria tingut cap sentit, perquè tot i llur incipient reculada les inscripcions amb panot lletra eren encara molt lluny de la desaparició i la coincidència amb la ‘legalitat’ del moment no els conferia el valor afegit que, per mi, tenen ara.”

Un plaer, doncs, el que ens proporciona aquest llibre de Frederic Perers que demostra que passejar pels carrers de Barcelona  –mirant cap a munt o cap avall, tant se val–  és un privilegi que hauríem de saber gaudir i valorar en la seva justa dimensió.

Frederic  Perers, “Primer d’octubre”

(si cliqueu al damunt, la imatge creix)

Aquest matí Frederic Perers m’ha enviat una explicació del significat d’aquesta composició de panots lletra que em sembla que val la pena que reprodueixi aquí:

“És una obra que per qüestions cronològiques òbvies no va poder ser inclosa en el llibre. La vaig fer com a resposta a la repressió viscuda el dia del referéndum i té per títol Primer d’octubre. És una instal·lació realitzada amb vint-i-vuit panots lletra arrencats de les voreres franquistes que, finalment, són posats al servei de la voluntat popular.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!