Totxanes, totxos i maons

L’atzar té coses impagables. Tot preparant un article per Serra d’Or aquests dies estic llegint "Servir Catalunya", el llibre d’homenatge a Max Cahner amb motiu dels seus 70 anys en el qual una trentena llarga de persones que han treballat al seu costat en les nombroses aventures culturals que ha emprès al llarg de la seva vida evoquen els seus records i expressen l’admiració per la figura i l’obra de qui va ser el primer conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.

I ahir, trencant el meu costum de no assistir a saraus quan tinc feina esperant-me a casa, vaig assistir a la commemoració dels vint anys des que el doctor Josep Gifreu va donar forma per primera vegada a la seva teoria sobre l’espai català de comunicació. Un acte que es va celebrar a l’Aula Magna de la Facultat de Comunicació Blanquerna.  (n’hi ha més)

Com que no em considero expert en el tema m’abstindré de fer cap mena d’anàlisi sobre el que ahir el doctor Gifreu va desenvolupar com a resposta a la pregunta central de l’acte: "És encara possible aquest espai català de comunicació?". Espero que avui els diaris o algun opinador solvent hi diguin la seva i, si s’escau, ja hi afegiré els corresponents enllaços (vegeu aquí).

L’altre ponent de l’acte va ser Joan Manuel Tresserras, l’actual conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació -potser l’única novetat engrescadora del Tripartit/2 respecte el Tripartit/1- que, tot secundant el diagnòstic de Gifreu, va fer una radiografia de la situació actual a partir dels dèficits històrics que arrossega el nostre país i, sobretot, donant una sèrie de pistes sobre com s’haurà de desempallegar la cultura catalana en el futur -que ja és avui mateix- per no sortir gaire malmesa del tsunami de la globalització.

Per raons òbvies -que s’han d’afegir a la meva ignorància abans ja esmentada- em limitaré a dir, ara que estic refrescant la petja de Max Cahner, que em sembla que per primera vegada en un quart de segle tornem a tenir algú al capdavant de la conselleria amb el cap moblat amb un bon feix de conceptes clars i d’idees fresques i innovadores.

Com em deia un bon amic quan sortíem: per fi es demostra que es pot ser conseller de Cultura (i de Mitjans de Comunicació) i, alhora, ser una persona intel·ligent (*).

Doncs això.

———————————————————————————–

(*) Afegit el diumenge.

L’A., que llegeix aquest apunt amb retard, em diu que exagero i que (i aquí em dóna algun nom d’exconseller) se sentiria ofès si llegís això. Com sempre, va carregada de seny i de raó; són els perills de generalitzar. Però penso en alguns altres casos i, francament, crec que justifiquen l’opinió radical del meu amic. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!