Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Aquells festivals de la Cançó Mediterrània (Enderrock 325, desembre de 2021).
(La sèrie comença aquí)
Aquells festivals de la Cançó Mediterrània
Joan Josep Isern (Enderrock 325, desembre de 2021)
El ‘menrecordo’ del mes passat es va acabar amb una referència a l’edició de l’any 1963 del ‘Festival de la Canción Mediterránea’ que van guanyar Salomé i Raimon amb ‘Se’n va anar’. Va ser una fita important en un certamen que ja fa temps que ha passat a l’oblit, però que a la seva època va ser molt popular.
De fet, la moda dels festivals de la cançó ve de més enrere. Més concretament del 1951, amb el Festival de Sanremo, a la Ligúria (Itàlia), que acaba de celebrar el setantè aniversari, i del 1956, amb el Festival d’Eurovisió que continua encara en plena actualitat.
A l’Estat español la tendència va trigar a arribar però finalment l’any 1959, amb poques setmanes de diferència, es varen estrenar dos festivals: el de Benidorm, el mes d’agost, i el de la ‘Canción Mediterránea’, a Barcelona, al voltant de les Festes de la Mercè, patrona de la ciutat.
En ambdós casos -i especialment a Benidorm– en els plans dels organitzadors pesava més el component de promoció turística que els possibles valors musicals que se’n derivessin. Res a dir: les regles del joc eren clares i tothom hi va jugar. En el cas de Barcelona la cobertura era molt àmplia perquè les dues sessions del festival es transmetien íntegrament per Radio Nacional i per TVE, que era l’organitzadora de l’esdeveniment.
La intenció del festival barceloní era difondre les músiques que en aquell moment es feien a banda i banda de la Mediterrània. Així doncs, al llarg de les nou edicions del certamen varen intervenir representants d’Egipte, Algèria, Malta, Xipre, Mònaco, Israel, Grècia, Itàlia, França i españa; tot un mosaic de procedències que ara mateix seria bastant complicat de repetir.
La parella de presentadors era rostres coneguts d’aquella televisió encara incipient, amb una majoritària presència de Federico Gallo, molt popular també a la ràdio. Una altra peculiaritat era que, per arribar a la final, les cançons havien de superar una sessió prèvia eliminatòria amb públic. Cada tema el defensaven dos intèrprets que, per regla general, es repartien la versió melòdica i la més rítmica.
Aquest sistema va donar peu a la formació de duets força peculiars com Imperio de Triana i Ramon Calduch, Mary Santpere i Dodó Escolà, el Duo Dinámico i Lolita Garrido, Torrebruno i Nilla Pizzi, Dyango i Lita Torelló, Alberto Cortez i Marty Cosens, Georgie Dann i Frida Boccara, José Guardiola i Monna Bell… i Salomé i Raimon.
La popularitat que assolien no només els guanyadors sinó les cançons que havien arribat a la votació final es demostrava en un altre fet que ara pot semblar també increïble: una setmana després del final de cada edició ja arribaven a les botigues discos EP amb la cançó guanyadora i les altres tres més votades interpretades pels cantants participants en el festival. I a més a més en versió doble: en la llengua original i traduïda al castellà.
La història del festival barceloní és rica en sorpreses i fins i tot en petits escàndols que en el seu moment varen tenir força ressò. Tot i això el certamen va anar avançant amb aparent bona salut. Per això quan el teló de l’edició de 1967 es va abaixar, ningú podia imaginar que ja no tornaria a alçar-se mai més i que començava a ser un mite.
L’explicació cal buscar-la en el triomf, l’abril de 1968, de Massiel al Festival d’Eurovisió celebrat a Londres, que automàticament va transferir a TVE l’organització de l’edició següent. Això va fer que els pressupostos es modifiquessin i que els diners previstos per al festival barceloní passessin al d’Eurovisió, cosa que va significar la seva sentència de mort.
Les nou edicions de la cita dedicada a la cançó mediterrània varen donar força joc, si més no en aquells anys seixanta en què tantes coses es posaven en marxa. Una de les més notòries va ser el que, manllevant el títol d’un llibre de Manuel Brunet, podríem definir com ‘el meravellós desembarcament dels grecs a la Mediterrània’. Si més no, en l’àmbit musical.
Però aquesta altra història ja mereixeria un article complets. El del mes que ve, per exemple.
(La sèrie continuarà aquí el mes que ve)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquests festivals a part de tenir una empenta per promocionar el turisme,els definiría ara com un canon musical per esdevenir molts dels temes guanyadors i no a un mainstream de l,época.Si fessim una repas als millors temes superariem el centenar que el public va fer seus i que mols encara recordem.Els melòdics dels seixanta. Benidorm,Barcelona, i Sant Remo varen ser l esclat d,aquest tipus de musica que va reixir arreu i que tothom cantaba.Un relat musicologic que de ben segur es podría aprofondir molt ampliament.Encara recordo,les versions en català de alguns dels temes guanyadors a Sant Remo i la repercussio a l època.