Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Les sortides estratègiques

La primera cosa bonica del dimecres 26 de gener de 2022 són les sortides estratègiques. En qualsevol afer en el que ens involucrem i a qualsevol nivell en què ens estiguem movent cal tenir-ne una sempre a punt. És una tècnica que s’aprèn pel mètode de prova i error quan et sents atrapat o ensopegues o t’emboliquen amb companyies que no has triat tu. Però sobretot serveix quan t’has ficat en el lloc menys oportú, has acceptat un encàrrec impossible o t’has enredat en una relació tòxica. Millor que hi pensis abans. Com en una conferència o al cinema: tria un seient lateral, que et permeti desaparèixer sense crear una onada de persones que s’aixeca i seu per deixar-te passar. Et diuen que és per un temps determinat, però és una manera de mantenir pendent la decisió sobre la caducitat. Millor que juguis a l’avançada. No només que sàpigues que res és etern, sinó que amb el pas del temps tot es deteriora. Un local sense porta al darrere és sinònim de trampa. Massa entusiasme en començar és l’indici de maldecaps durant el recorregut i d’un final indecorós. No hi ha cap autor que comenci a escriure una novel·la de lladres i serenos sense saber qui és el culpable. O potser sí, però en aquests casos el bunyol que en resulta és impossible de dissimular. És molt millor saber el com, el quan i quines condicions s’han de complir per acabar. I tinc la impressió que ni tan sols Mario Draghi (*) hi ha pensat a temps.

(*) Primer ministre d’Itàlia, embolicat aquests dies en l’elecció per al càrrec de President de la República d’aquell país.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

——————————————————————————————-

Els censors perfectes

La primera cosa bonica del dijous 27 de gener de 2022 és, encara que pugui semblar una paradoxa, la censura egípcia: la forma més reeixida de comicitat contemporània.

Ara han decidit carregar-se la versió àrab de ‘Perfectes desconeguts’ perquè incita a l’homosexualitat i a la infidelitat com si en el primer cas fos possible i en el segon necessari. És la seva enèsima intervenció ridícula. M’imagino que ja hauran censurat l’últim ‘Matrix’. L’anterior el varen prohibir perquè ‘la vida només ve d’Al·lah i no d’una matriu’.

Quan vivia al Cairo vaig anar a veure ‘8 mile’, la pel·lícula que protagonitza Eminem: va durar cinquanta minuts. En un moment determinat, a la pantalla una noia plorava sense motiu aparent. Li vaig comentar al que tenia al meu costat: ‘És que ha avortat’, ‘I vostè com ho sap? No s’ha vist pas res d’això’ ‘És que tinc el CD, hi sonen alguns diàlegs que han tallat’. Cada vegada que una actriu entrava a la dutxa, paf, es passava estrepitosament a l’escena següent. Un amic meu havia vist ‘American Beauty’ i no havia entès res. Psé, em deia, es veu que l’assassí era el militar gai. ‘Qui dius que era gai? Tant se val, és una pel·lícula sobre el desig, simbolitzat per aquella noieta rossa coberta per una pluja de pètals vermells’ ‘Quin pètals?’ Un dia un funcionari d’aquesta censura em va convocar per ensenyar-me les traduccions dels meus articles. Moltes frases estaven marcades en groc. Em va dir: ‘Aquestes no són bones’. ‘Doncs jo crec que totes són certes’. ‘Precisament’.

(si entreu aquí–i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–—————————————————————————————-

El donant compatible

La primera cosa bonica del divendres 28 de gener de 2022 és el donant compatible, una denominació un pèl burocràtica que defineix un dels éssers més humans que et pots trobar. De vegades, com en el cas d’Alessandro Baricco, ja el coneixes: és la teva germana (*). O el teu pare, que es pensava que a la seva edat ja havia superat totes les proves necessàries i ves per on… Altres vegades és un desconegut. Algú que un dia, fa molt anys i considerant un futur imprevisible, va decidir que guariria un malalt. O la decisió d’uns familiars, presa a contra rellotge en el passadís fred d’un hospital com aquell que respon a una enquesta enmig del carrer, però involucrant-hi per entremig, i per endavant, una vida. Hi ha qui us dirà que és una creació del segle passat que neix amb la idea dels primers transplantaments i creix a mesura que s’estén la possibilitat de fer-ne. Una nova espècie humana contemporània, de les que ens permeten mantenir les esperances. Hi ha els sants, els herois, els màrtirs i a continuació hi ha els donants. La compatibilitat amb un altre humà és una versió diferent de l’empatia, és el fet de tenir un destí compartible que esdevé compartit, és el reconeixement del teu pròxim com tu mateix. Cap aplaudiment, però. Només un senyal de reconeixement i de gratitud: ens hi podem trobar tots. O si més no una part.

(*) Trobareu més informació aquí.

(si entreu aquí–i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–—————————————————————————————-

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!