Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

Indignats a l’aire lliure

La primera cosa bonica del dimarts 27 de febrer de 2024 és veure que els joves tornen als carrers, a les places i a qualsevol espai públic a protestar, per comptes de fer-ho a la seva habitació. Es podia pensar que estaven anestesiats, que havien substituït les manifestacions per l’aplicació ‘Change On’ com si la protesta fos per a ells una petició ‘on line’. D’un cop de porra s’aprèn molt més que d’un insult a X, abans Twitter.

És millor córrer algun risc que córrer per la cinta transportadora d’un gimnàs. És millor usar els extintors per apagar incendis de neumàtics que focs normals. La generació Covid i pre-Covid ha perdut el plaer de moltes coses: el plaer per ell mateix, l’erotisme, el viatge o, entre molts altres més, expressar el que senten sense majúscules ni punts d’exclamació. A crits. Sigui el que sigui, fins i tot el que sigui impossible de compartir.

Normalment els pitjors governs s’emporten les protestes més fortes. Si vostè és feliç, faci’ls cas. Si vostè és infeliç, que se n’assabentin.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

El golfista fantasma

La primera cosa bonica del dijous 29 de febrer de 2024 és el retorn del golfista fantasma, Anthony Kim, nen prodigi que va desaparèixer fa dotze anys amb deu milions de dòlars. Una d’aquelles històries sobre les quals es podria fer una bona pel·lícula. No és que jo entengui gaire de golf, però la trama és la que és. Aquest Kim era un dels millors en la seva especialitat. I a la vida real, una gran persona. Es feia notar a les festes, vestia de manera cridanera, flirtejava amb tothom. Als 26 anys va anunciar que s’havia lesionat i va desaparèixer. L’assegurança li va pagar una xifra considerable (hi ha qui diu que deu milions de dòlars; hi ha qui diu que vint). La va cobrar, i puff! Tant que es feia veure abans… i es va convertir en un fantasma.

Ningú no sap què ha fet amb els diners, com se’ls ha gastat, si potser ja se li han acabat, a raó d’un o dos milions l’any. Les clàusules estipulaven que deixaria de cobrar si reprenia l’activitat. I aquí el tenim, disposat a jugar contra la seva llegenda, a destruir-la potser, o a recuperar-la com aquell personatge de ‘Natural’, la novel·la de Bernard Malamud (amb Robert Redford de protagonista en la versió per al cinema). Una gran història sigui quin sigui el nombre de forats del camp.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

La persona adequada

La primera cosa bonica del divendres 1 de març de 2024 és aquella persona que sap dir-te en el moment just la cosa adequada que et soluciona la vida. El problema és reconèixer-la. Fa anys vaig coincidir amb Gay Talese, un dels periodistes vius més importants. Em va explicar com va prendre la decisió de reproduir-se. Havia d’entrevistar Peter O’Toole, que era la gran estrella del moment. Es varen trobar a Londres, però l’actor havia d’anar a Irlanda i li va proposar que l’acompanyés.

Els diaris eren enmig d’una vaga de tres mesos, tenia temps i el va seguir. Eren a un bar, bevent junts: Talese, aleshores un periodista desconegut, i Peter O’Toole. L’actor li va dir: ‘Quin problema t’amoïna?’ Així, senzillament, d’home a home. El periodista li va respondre: ‘No sé què fer, tinc una dona, ella vol un fill, jo no guanyo prou i no sé si he fet bé casant-me, dubto de si totes les meves eleccions han estat encertades’.

Peter O’Toole va deixar el got i li digué: ‘El teu problema és que et preocupes massa; vinga, viu la vida, just do it’. Talese li va fer cas. O’Toole va dir-li que volia convidar-los a ell i la dona a casa seva, res d’hotels, els va instal·lar a l’habitació dels convidats i va ser just aquella nit que varen concebre la seva primera filla. Encara estan junts. Li vaig dir: ‘I calia realment que fos O’Toole qui t’ho digués?’ ‘Home… era Lawrence d’Aràbia’. La vida és com el periodisme, el que compta és tenir una bona font i seguir-la.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!