Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (176).
(La sèrie comença aquí)
Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).
El dissident
La primera cosa bonica del dilluns 19 de febrer de 2024 és el dissident. Ja ho vaig escriure fa un any i avui, amb més raó encara, hi torno perquè cal honorar al darrer i salvar el proper. El dissident és una figura retòrica que interfereix el discurs del poder, li planta cara tot i el risc que algú li apliqui la tecla ‘suprimir’. El dissident era un mite per a qui era jove durant la segona meitat del segle passat. Era soviètic, escrivia novel·les, s’esllanguia a Sibèria. Molts es pensaven (si en son d’il·lusos!) que s’havia extingit. O que era una exclusiva d’aquelles latituds. Doncs no: és universal. Hi ha dissidents allí on hi ha una ratlla. L’esborren. Si no tenen raó tenen, si més no, raó d’existir. Un ambient que no els tolera, no és que no sigui democràtic: és senzillament, irrespirable. El dissident és una garantia per a tothom, per a qui avui està d’acord però podria ser que demà no; per a qui ho és d’això però es vol reservar per ser-ho d’allò. Qui treu beneficis de l’exhibició de la seva manera de pensar no és dissident. El dissident no cobra, paga. Té una puresa ideal, fins i tot quan les seves idees no ho són, de pures. Una societat o una organització qualsevol que no tolera la dissidència no impulsa cap visió del món, en té prou amb la seva mirada. Avui es limita l’oposició, demà se l’elimina i el que passa després ja ho sabem tots.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
Matar al tirà
La primera cosa bonica del dimarts 20 de febrer de 2024 és matar al tirà. És l’excepció, gairebé la postdata del cinquè manament: no mataràs; però al tirà el pelaràs. Al tirà se l’ha de pelar abans que es mori de mort natural, cosa que seria una mala jugada del destí. Se l’ha de pelar des de l’interior, no des de fora perquè els alliberadors no solen portar llibertat: porten el seu tirà. Se l’ha de pelar en nom de la justícia que no ha sabut jutjar-lo, en nom del poble que no ha sabut rebel·lar-s’hi. Se l’ha de pelar pel que ha fet i pel que no ha volgut fer, pel que no ha deixat ni fer ni tan sols pensar, però sobretot se l’ha de pelar a temps. Si se li deixa fer el que vol, la cort del seu voltant s’acomoda i cau en el seu joc; la gent que té per sota s’oblida que no és l’única alternativa i canvia el desig per la por. Al tirà se l’ha de pelar en plena llum de dia, pronunciant una fórmula ritual, davant de la Història i enviant un missatge clar: que n’aprenguin. Se l’ha de pelar al primer cop, tenint preparat un segon perquè sovint els successors són encara pitjors. O perquè de vegades reapareix després de decennis; però se’l enxampa sempre.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
La millor reencarnació
La primera cosa bonica del dimecres 21 de febrer de 2024 és un mètode segur per tenir ben clar quin destí és el més preferible: respondre a la pregunta “¿En quin d’aquests dos et voldries reencarnar?” Poso un exemple: ¿Navalny o Putin? ¿Voldries una vida breu amb una mort cruel, defensant les coses en les que creus, estimat per pocs, però sincerament, o una llarga existència a favor, sempre, del costat fosc, casant-te amb la por i forçant-la en un inacabable incest moral, homenatjat sense merèixer cap respecte, instal·lat en un llit fred sense ni tan sols el consol extrem del remordiment, només amb el pes de la consciència i ni tan sols completa? ¿Voldries ser el botxí o la víctima innocent d’un error judicial, i no per a més endavant (no comptis amb cap possibilitat d’apel·lació) sinó per a aquell moment precís, l’últim? ¿Voldries ser la policia del camp o la deportada? Cal una serenitat extrema, una espècie de gràcia enmig de la indiferència dels justos. Molts anys d’injustícia pesen. També pesa una vida. Dues, més exactament: aquesta i la pròxima.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
Tornarem a Moscou
La primera cosa bonica del dijous 22 de febrer de 2024 és saber que, malgrat tot, un dia tornarem a Moscou. Tornarem a Moscou amb el Riviera Express. Hi pujarem a Bordighera amb la dona del taxista i les noies entremaliades del col·legi de monges; beurem vodka amb Martini en el vagó restaurant fins al final del trajecte i més enllà. Tornarem a Moscou abans que s’acabi un estiu, després del final d’una guerra, durant la rèplica d’un terratrèmol. Tornarem a Moscou per anar al teatre encara que no entenguem ni un mot, ni un gest; per anar al cinema al migdia, a un creuer a mitjanit. Tornarem a Moscou per fer llengotes a les velles aturades a les estacions del metro o a les sales dels museus que no agafen mai cap tren ni miren cap quadre. Tornarem a Moscou per anar a Arkhangelsk i després tornar a Moscou sense ni tan sols aturar-nos. Tornarem a Moscou per sentir l’alè de l’imperi en el clatell de la història i dir-li que no badi i bufi ben fort. Tornarem a Moscou per anar a la seva tomba escortada per militars infidels, una tija plena d’espines entre les mans i assegurar-nos que és mort. No Navalny.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
(Continua aquí)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Magnífic l’article del 20 de febrer. M’ha recordat una opinió de quan estudiava que mai he oblidat i amb la que estic totalment d’acord:
Si el rey atropella la república, entrega al robo las fortunas públicas y las privadas, y vulnera y desprecia las leyes públicas y la sacrosanta religión; si su soberbia, su arrogancia y su impiedad llegasen hasta insultar a la divinidad misma, entonces no se le debe disimular de ningún modo»
(Juan de Mariana, De Rege et Regis Institutione, Toledo, 1599)
Un gran pensador i un valent el Pare de Mariana