Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

Carta sobre l’amistat

La primera cosa bonica del dilluns 12 de febrer de 2024 és una sorprenent carta sobre l’amistat enviada per Francesco Cossiga a Giulio Andreotti mentre aquest darrer es trobava sota un procés judicial. L’ha llegida Miguel Gotor durant la presentació dels arxius de l’expresident de la República i me l’ha feta arribar, precisament, un amic. Cossiga s’adreça a Andreotti explicant-li una experiència paral·lela que va tenir amb un cosí de segon grau. Escriu: “Sentia per ell una gran admiració i afecte però hi havia alguna cosa que de tant en tant -i cada vegada més- s’interferia en la nostra relació, una incomprensió de fons sobre els motius de les nostres opinions i sentiments. No ens vèiem gaire sovint però en tres o quatre ocasions, en aquells dies de dolor que fan de la vida una cosa no gens banal, em dedicava un gest, dues ratlles, algunes paraules que em feien saber que coincidíem en les coses essencials encara que no ens entenguéssim en les ordinàries. Amb els anys vaig perdre una amistat, però no un amic”. Dedicat a tots els amics que no s’han perdut, tot i haver-ne perdut l’amistat.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

La qualitat

La primera cosa bonica del dimarts 13 de febrer de 2024 és Robert Pirsig, l’autor conegut per ‘Zen and the Art of Motorcycle Maintenance’ (El zen i l’art del manteniment de la moto) (*), i que podríem definir com ‘l’home de la qualitat’. Adelphi acaba d’editar un llibret a cura de la seva vídua que aplega totes les referències que Pirsig va fer al voltant d’aquest concepte. En destaco una a tall d’exemple: “És  absurd que molts estudiants arribin a la Universitat sense saber que existeix una cosa que es diu ‘qualitat de l’escriptura’ –estudiants que amb tota honestedat i consciència creuen que la bona escriptura consisteix a acontentar els professors, executar florilegis gramaticals, profunds, obedients-  qualsevol cosa excepte, simplement, escriure bé”.

Això és extensible a tots els camps, però sobretot als artístics. Per comptes d’adaptar-se, tot buscant la complaença dels professors, dels jurats, del públic, dels directors o dels estudis d’opinió, si es vol ser autèntic cal buscar la qualitat. No cal definir-la, mentre fem la feina la percebem: és un objectiu ulterior i íntim al qual hem de tendir, més enllà dels reconeixements, els vots o els èxits comercials. És el sentit últim pel qual es fa una cosa i el sentit primer. Fer-la per fer-la bé.

(*) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

La Bella evolució

La primera cosa bonica del dimecres 14 de febrer de 2024 és la transformació de Bella, la protagonista de la genialoide pel·lícula ‘Poor Things’ (*).  Simbolitza el recorregut discontinu de la humanitat. La noia és fruit d’un experiment científic, una espècie de Frankenstein, tal com ens és presentada: té el cos de la seva mare suïcida i el cervell de la criatura que portava al ventre. El doctor que l’ha creat és un gran defensor dels canvis que, segons ell, són l’única cosa capaç de fer progressar el gènere humà. Es podria pensar que aquesta és la missió de la ciència però, en realitat, el que genera la seva intervenció és una criatura incapaç d’estar al món. Si més no fins que decideix sortir dels límits de protecció que se li havien assignat i anar a veure’l, aquest món. L’experiència és la veritable clau del seu creixement. És travessar ciutats, oceans, deserts; és trobar persones, algunes bones, d’altres detestables; és experimentar el vertigen de la baixesa i el confort de la grandesa; és llegir, triar, equivocar-se, corregir, tornar. És l’evolució, Bella. Potser és per això que he sortit del cinema i ara escric des d’Alger, el vuitanta-setè país del meu pas sobre la Terra.

(*) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Sortir del personatge

La primera cosa bonica del dijous 15 de febrer de 2024 és l’escena principal del penúltim episodi de ‘True detective’ (*), en el qual un noi ha de fer una tria mortal entre raó i sentiment. El xicot, armat amb una pistola i atrapat en una espècie de laberint argumental, ha de decidir si salva son pare criminal (que apel·la a la sang, a l’afecte que es tenen, als sentiments) o la policia (que invoca la raó, el deure, l’ètica).

Què cal fer? En una entrevista l’actor revela que l’escena la van modificar un munt de vegades, mantenint sempre, això sí, el mateix final fins a reduir-la a un gest gairebé instintiu. El que em sembla més interessant és aquesta frase: ‘No suporto els actors que diuen: el meu personatge no faria mai una cosa així. Tots fem tries imprevisibles, que no ens pertanyen, per impulsos. I per regla general son les més encertades’.

Certament és així: cal sortir del personatge, de la història pròpia, dels lligams i deixar-nos emportar per aquella voluntat subterrània que sol ser la part millor de dintre nostre, la que deixa de banda la necessitat quotidiana, els rols i les convencions. Dispara, nano, dispara.

(*) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!