Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

L’aurora (bo)real

La primera cosa bonica del dilluns 8 de gener de 2024 és l’aurora (bo)real que es pot contemplar a ull nu, no pas aquella virtual agafada amb la càmera del mòbil per penjar-la de seguida a Instagram. Durant un viatge a Escandinàvia vaig anar, com tothom, a la caça d’aurores. Vint anys enrere es feia a ull, ara, però, hi ha app’s amb indicacions, probabilitats, estadístiques. Tothom figura que és astrònom i parla amb autoritat de l’índex kp (*), sigui el que dimonis sigui. I tothom captura una aurora, almenys per penjar-la en els seus comptes a les xarxes. La realitat, però, és una altra: en el cel hi ha algunes filagarses que a ull nu semblen de color blanc, però si les enfoques amb el mòbil i dispares et sortiran de color verd. Així podràs dir a tothom que has vist la meravellosa aurora, encara que el que realment hagis vist sigui un nuvolet de fum i prou. M’he creuat amb un grup d’españols feliços i contents d’haver fet aquella fotografia. Mentre se n’anaven sorgia una espècie d’arc de Sant Martí de color verd que omplia aquell cel que ja no miraven, després es posava en moviment com si dansés abans de desaparèixer. Era tan gran que retratar-lo hauria resultat gairebé impossible. Gairebé tant com oblidar-lo. Mentre estigui viu cada vegada que tancaré els ulls el tornaré a veure.

(*) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Kiruna 1 i 2

La primera cosa bonica del dimarts 9 de gener de 2024 és la paràbola di Kiruna, una ciutat sueca amb un destí ben curiós, primerament feliç, després dolorós i finalment qui ho sap… Quan vaig arribar a Kiruna el termòmetre marcava -23, quan me’n vaig anar ja estava en els -43. Però no és el fred la cosa més notòria sinó el fet que de Kirunes n’existeixin dues, almenys de moment.

Es va saber que sota la Kiruna vella s’havia detectat un jaciment mineral molt valuós. La inesperada riquesa va obligar a un gir sorprenent: ja que la ciutat s’havia construït al damunt, calia enretirar-la. Va ser quan varen agafar cases, esglésies, edificis públics per desmuntar-los maó per maó i reconstruir una nova Kiruna igual que era abans. Amb alguns afegitons i indemnitzacions per les molèsties.

Em sembla una història ben significativa perquè ensenya dues coses. La primera: no totes les coses bones arriben per treure’n profit de seguida, pot passar que abans de gaudir-les calgui pagar un preu. La segona: pot passar més tard o més d’hora que la vida que t’havies construït perdi els seus fonaments, però sempre hi haurà un altre lloc on tornar-la a muntar. I potser millor que abans.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Justícia literària

La primera cosa bonica del dimecres 10 de gener de 2024 és el veredicte que pronuncia Truman Capote en un text que fa justícia allí on la justícia de debò havia fallat. Aquests dies, mentre viatjava per Noruega, he pogut llegir per fi ‘Pregàries ateses’, la ‘novel·la’ inacabada de Capote. Més concretament el relat  ‘La Côte Basque’, nom d’un restaurant de New York molt famós en aquella època.

Mentre l’alter ego de Truman dina, entre anècdotes humanes i tafaneries sobre els clients asseguts a les taules, apareix, amb un altre nom, Ann Woodward. Sobre ella ja s’ha explicat tot: els orígens humils, l’escalada social, la nimfomania, el matrimoni amb un ric hereu, la ‘misteriosa’ mort d’ell quan intentava divorciar-se i havia trobat la manera de no deixar-li res. Ella va dir que li havia disparat creient que era un lladre. La família de la víctima, pensant sobretot en els fills i els nets, va donar per bona la versió i va convèncer policia i premsa que les coses havien anat d’aquella manera. En el relat, però, s’explica com, suposadament, es van desenvolupar els fets: el cadàver era a la dutxa i va ser canviat de lloc, des de feia dies ella ho havia preparat tot, fins i tot incursions de lladres ficticis a les cases del veïnat. Ann es va suïcidar. La consciència? La vergonya? Tant se val. La literatura va arribar allí on la justícia mai no s’hauria atrevit.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

La resposta de Truman

La primera cosa bonica del dijous 11 de gener de 2024 és la resposta de Truman Capote als amics que es varen sentir traïts amb ‘Pregàries ateses’, el llibre on ho explicava tot sobre ells. Durant anys Capote havia freqüentat la jet set internacional, l’havien convidat a totes les cases, als iots, a les festes. Havia acollit confidències i conegut secrets que el varen posar en contacte amb tot tipus de infidelitats, dolenteries i petites covardies.

I, sobre tot, havia pres notes. Cada cosa l’havia transformat en literatura tot preparant la gran novel·la de les classes benestants on les hereves i les primeres dames, els seus col·legues escriptors i els polítics apareixerien pel que realment eren i no per la manera com apareixien retratats en els mitjans.

Mai va acabar l’obra. O potser sí i resulta que el que manca està en una caixa de seguretat de la qual ningú té la clau. Però n’hi va haver prou amb la publicació de tres capítols perquè l’expulsessin de totes les adreces que havia freqüentat. Per convertir-lo en persona non grata de Manhattan a Hollywood. La seva resposta a l’ostracisme va ser: “Què us pensàveu? Que era un bufó? Soc un escriptor!”. Es pot mentir a la vida, però mai damunt la pàgina en blanc. Es pot —de fet, és necessari— escriure la veritat o no escriure ni un mot. Capote era un escriptor. Molts altres, bufons.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!