Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (114).
(La sèrie comença aquí)
Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).
La zona dels gossos
La primera cosa bonica del dilluns 26 de setembre de 2022 és l’expressió exacta amb què hauríem de marxar d’un lloc on durant un temps hem estat feliços. Val a dir que mentre escric això m’he d’esforçar per adaptar-me el títol de la secció; ho provo i ja veurem què surt… (*)
L’altre dia, quan sortia de la piscina, vaig passar prop d’una zona per a gossos, un d’aquells rectangles separats amb tanques on se’ls porta perquè juguin. Una senyora en sortia arrossegant un cadell amb la corretja. L’animal la seguia, però girava el cap enrere amb una mirada carregada de recança.
Segur que pensava que el temps de les alegries s’havia acabat, que potser no l’havia gaudit suficientment i que qui sap quan podria tornar-hi. Mirant-lo se m’ha acudit que aquella seria també la pitjor manera de sortir de la zona dels humans: amb la impressió, o la certesa, de no haver fet, donat o rebut tot allò que calia.
És només una pausa enmig de l’eternitat, aquesta, però caldria que la visquéssim imitant Job, carregat d’anys però confiat en el pes de la felicitat i en la grandesa dels miracles.
(*) Sembla que Romagnoli escriu l’article el dia de les eleccions, o la vigília, que van donar el poder a Giorgia Melloni i els feixistes de Fratelli d’Italia.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
Missatges efímers
La primera cosa bonica del dijous 29 de setembre de 2022 són els missatges efímers, aquells que, com les paraules que diem, es dissolen en l’aire un instant després. Records a disposició únicament del seu destinatari. Hi he pensat quan el sistema del Whatsapp m’ha proposat la funció ‘missatges efímers’ i m’ha demanat que triés la durada de les converses. Crec que el mínim eren 24 hores, però pel meu gust hauria dit zero. Ni un dia, ni una hora, ni un minut, ni un segon. Zero. Enviat, arribat, llegit. Res més.
¿No és això el que passa amb les paraules que pronunciem? Ja és sabut que les paraules volen i els escrits romanen. Però ja fa temps que hem substituït les frases dites per missatges a través del mòbil. Escrivim, escrivim, escrivim, sense la solemne formalitat d’una carta i dels coneixements que ens transmetia: la llegies, la rellegies i acabava en un calaix o en una caixa forta. Era el teu epistolari, la prova de tot el que has dit, utilitzable en contra teu, material de consum públic si arribes a ser una persona coneguda. Potser és millor dir, no se sap mai…
He pensat en tot això llegint l’avançament de la biografia no autoritzada d’una persona que vaig estimar molt: el cuiner Anthony Bourdain. Hi són tots els seus missatges, fins al darrer, just abans del suïcidi. No haurien d’haver estat disponibles. Millor efímers. Eren autodestructius, hauria estat millor si s’haguessin autodestruït. Efímers, per sempre.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)
———————————————————————————————–
Marilyn, the end
La primera cosa bonica del divendres 30 de setembre de 2022 són les últimes -i no famoses- paraules de Marilyn Monroe, trobades a les cintes que va gravar el seu metge poc abans de morir-se.
He escrit ‘morir-se’ i no ‘matar-se’, precisament després d’haver sentit aquelles paraules. Són poc espectaculars, però decisives. Anaven dirigides al doctor Ralph Greenson, el seu últim amor, perquè les escoltés i després les poguessin comentar tots dos. No van ser-hi a temps. Hi penso mentre veig ‘Blonde’ a Netflix.
¿Què li deia? Anoto frases esparses. Sobre John Kennedy: ‘Soc un soldat. Ell és el comandant. El meu primer deure és obeir-lo’. Sobre Robert Kennedy: ‘La seva moral catòlica l’obliga a trobar una manera de justificar que enganya a la seva dona i la seva excusa ha estat l’amor’. Sobre Joe Di Maggio: “No podia renunciar a ser jo mateixa per salvar el nostre matrimoni. Però mai hem deixat d’estimar-nos, cada vegada que l’he necessitat ell ha vingut’. Sobre la seva vida sexual: ‘No he tingut mai un orgasme’. Sobre el seu últim amant, una proposta vagament incestuosa: ‘¿Per què no m’adopta, doctor?’
Després diu tres coses molt difícils d’atribuir a una persona que té la intenció de plegar. Una: ‘He llençat al vàter totes les pastilles’. Dues: ‘Tots els meus problemes els he resolt pel meu compte buscant relacions lliures’. I tres, amb un sospir: ‘Bona nit’. La cinta continua en silenci. Clic.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)
———————————————————————————————–
(Continua aquí)
Respon a SALVADOR ROFES Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Suposo que pensava en les paraules de la Marilin quan veia BLONDE (no hi surten a la pel·lícula) perquè BLONDE és una pel·lícula pesada, lenta i avorrida. Els seus 165 minuts només es suporten per la gran actuació de Ana de Armas que segurament guanyarà l’Oscar. Però el film, per a mi, insuportable…