Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

05. “Vos estim a tots igual”, Marcel Cranc:
Una altra sorpresa. Marcel Cranc redimensiona el tema original en clau de balada intimista. Veu a mig gas, calma i l’únic acompanyament d’un piano que per darrere punteja amb solemnitat cada acord. Tot plegat dóna com a resultat quatre minuts enigmàtics, a cavall del somni i de la realitat. Una frase a destacar? Sense cap mena de dubte “Què difícil separar ses coales des coals”.

(n’hi ha més) 

06. “Productes de neteja”, La Bien Querida:
Ana Fernández-Villaverde és una pintora bilbaina que en els dos darrers anys ha fet un parell de discos molt ben acollits en els cercles “indie” i que a mi -sense que hagi de servir de precedent- també em fan força el pes. En la revisió de “Productes de neteja” La Bien Querida (aquest és el seu nom de guerra) ha assimilat perfectament la cançó original, li ha canviat les bases rítmiques que l’¡apropaven als aires brasilers i l’ha transformat en un tema pseudo “techno” que se li adapta com un guant. Una bona targeta de presentació, doncs, per a qui no conegui aquesta ben estimada intèrpret: els dos discos que ha editat fins ara –“Romancero” (2009) i “Fiesta” (2011)- sonen exactament així.

07. “Patxanga”, Gertrudis:
Vet aquí un altre dels cims del disc que no dubto de posar al mateix nivell dels temes de Mishima i de Tomeu Penya comentats en l’apunt anterior. Primerament perquè el resultat és una peça de gran qualitat però, sobretot, per la sorpresa que significa que els Gertrudis hagin assajat un doble allunyament: de la versió original i de la que es podia esperar de la seva tirada cap als ritmes rumberos. Aquesta “Patxanga” comença suaument amb cadències de balada, veu melosa i una guitarra que ocupen les dues terceres parts de la cançó i ens van posant en situació. En arribar a l’últim minut  un recitat marca el canvi de velocitat i immediatament els Gertrudis posen en acció els motors del ritme per acabar amb la màxima acceleració -ara sí: rumbera- allò que havia començat amb lentitud i placidesa. Només se m’acut un qualificatiu: descomunal.

08. “Asteroide núm. 15.000”, Joan Colomo:
De Joan Colomo ja fa temps que me’n parlen meravelles. A més a més, qui m’ho diu són persones l’opinió de les quals habitualment em mereix molta confiança. Deu ser, doncs, un problema atribuïble a les meves limitacions però em costa entrar, per exemple, a “Producte interior brut”, el seu recent disc, i també en aquesta versió d’un dels temes diguem-ne “fluixos” del disc original. Hi ha un esforç de personalització, amb efectes electrònics que substitueixen les guitarres aflamencades de l’original, i un resultat final molt correcte que no desentona del conjunt però que, almenys a mi, no m’ha enlluernat. Què hi farem…

09. “Tristesa”, Litoral:
Un grup valencià desconegut fins ara per mi signa aquesta remarcable adaptació del penúltim tall del disc original (s’ha deixat de banda la represa de la cançó “Alegria” que el tancava). La gent de Litoral s’agafa el tema amb calma. L’allarga, el ralenteix i li atorga una tonalitat solemne -cors de fons, instrumentació…- que enriqueix la cançó. Un altre tall per al notable alt.

10. “Vitamina sol”, El Belda i el Conjunt Badabadoc:
Aquest esplèndid tribut a Antònia Font que ha muntat la revista Enderrock es clou amb una pista carregada de simbolisme. La versió descaradament “reggae” del valset “Vitamina sol” que és, precisament la primera cançó del disc “Taxi”, el següent que va enregistrar el grup mallorquí després d’“Alegria”. El món continua, vindria a ser la lliçó amagada darrere d’aquesta elecció…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!