Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

L’àlbum podria tenir unes quantes pàgines més dedicades a llocs curiosos o a moments importants de la nostra estada a Sicília. Penso, per exemple, en el Museu de Marionetes de Palerm (vegeu aquí), en la visió del continent gairebé a tocar des del punt més proper de l’estret de Messina, en els mercats al carrer o en l’abundant iconografia escampada pels carrers dedicada al “Padre Pio” (vegeu aquí), un ídol nacional.

Per ser justos, però, abans de tancar les seves pàgines en aquest àlbum hi ha d’haver també un espai per a les poques coses de Sicília que no ens han acabat de fer el pes. Unes coses que podríem englobar en tres grans apartats: la poca predisposició a facilitar la vida dels visitants motoritzats, la peculiar manera siciliana de conduir i un cert aire general de campi qui pugui.

En el primer apartat hi posaríem coses tan emprenyadores quan condueixes per territori desconegut com els senyals de trànsit ocults darrere d’unes plantes que creixen sense que ningú en tingui cura. I, sobretot, l’enorme gasiveria a l’hora de plantar indicatius que orientin el foraster. Poso exemples: els rètols amb els noms dels pobles a l’entrada, les plaques amb els noms dels carrers i els indicadors quilomètrics són “rara avis” per aquells verals. Un luxe, gairebé.

Quant a la manera siciliana de conduir ja vaig dir-ne alguna cosa en el primer apunt d’aquesta sèrie. Ara hi afegeixo que la botzina és, de llarg, la part del cotxe més utilitzada pels habitants de l’illa. I els intermitents la que menys.

De la mateixa manera que a San Francisco és molt fàcil detectar els turistes passerells perquè són els únics que durant el mes d’agost passegen per la ciutat amb pantaló curt i samarreta (pelats de fred, és clar), si a Sicília veieu algú tirant d’intermitent no falla: és un guiri.

Toquen el clàxon per tot. Per saludar-se (com que són pocs es coneixen tots, pensava jo el primer dia), per avisar a vianants i conductors, per tocar els collons… I molt especialment les motos, que et passen fregant el colze i circulen en paral·lel xerrant o amb els respectius paquets recolzant les cames en l’altra moto. Això quan no van fent esses entre els cotxes que van i que vénen… i xerrant pel mòbil. Grans campions motociclistes ha donat la terra italiana. I a Sicília s’entèn perfectament: fan el que volen amb les dues rodes.

Pel que fa a la línia contínua -present en totes les carreteres de l’illa- és una simple referència visual que indica per on va l’eix de la carretera i, doncs, per saber quin tros del sentit contrari estan ocupant.

Això per no parlar dels famosos i vetustos “Trimak”, una espècie de motos amb caixa de càrrega al darrere que aquí fa quaranta anys ja eren antigues i que allí són gairebé el vehicle de transport nacional. Uns “Trimak” que la velocitat màxima que agafen són quaranta per hora per desesper dels que van al seu darrere.

El campi qui pugui el trobes amb la constant ocupació de les voreres per taules de bars, quioscos, vehicles aparcats, etc. Cosa que obliga als vianants a compartir la calçada amb els cotxes. Una convivència, per cert, assumida per les dues bandes sense més problemes. Allí la llei és ben clara: passa qui primer arriba.

En aquest apartat hi posaria també la quasi inexistència de papereres, el costum d’estendre la bugada als balcons que donen al carrer, el constant xivarri de sirenes de bombers, policies i ambulàncies o el caos dels mercats a l’aire lliure on, entre parada i parada, coexisteixen els tafaners, els compradors, els pispes… i les motos.

Tot plegat un seguit d’entrebancs als quals -sisplau per força- t’hi acabes acostumant i que, vist sobretot a distància (com ara; és a dir, fora de l’atac de nervis), encara recordes amb nostàlgia i et fa gràcia d’explicar.

Ben poc turística, agradablement domèstica. Irrepetible, doncs, la nostra estimada Sicília…

—————————————————————————————–

* Acabo l’àlbum amb dues mostres de música de Sicília. La primera és “Cu ti lu dissi”, un clàssic de la senyora Rosa Balistreri (vegeu aquí), la gran dama de la cançó siciliana:

* I ara el grup de música tradicional siciliana amb més projecció d’ara mateix. Una gent que ha sabut combinar el millor de la tradició amb uns aires de renovació summament atractius. Es diuen Lautari (vegeu aquí) i he triat “Ju non sugnu’n pueta”, el tema que obre “Arrè”, el seu darrer disc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!