Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Sempre que hem comentat amb gent entesa en la matèria la nostra intenció de dedicar quatre estius a conèixer Itàlia a fons ens deien que a la bellesa natural d’aquell país cal afegir-hi un cert component de “suspense” a l’hora de visitar museus i monuments perquè sempre hi ha el risc de trobar-te’ls tancats i amb un rètol a la porta que us informa que allò que volíeu veure ho estan restaurant i, per tant, no es pot visitar.

Ara com ara el nostre coneixement de la Itàlia continental és molt fragmentari -la ciutat de Roma i la Toscana- i no ens podem pronunciar amb gaire contundència. Ara bé, gairebé posaríem la mà al foc que el coeficient de restauracions aturades, en marxa o en vistes a ser començades a Sicília és clarament superior al de la resta del país.

Amant com sóc de l’arquitectura aquests dies m’he fet farts de fotografiar “palazzos”, convents i esglésies apuntalades de mala manera que envelleixen com poden mentre esperen el torn per a la seva endreça i restauració… o per al definitiu esfondrament (vegeu els arxius fotogràfics al final de l’apunt).

Entre els monuments “in ristauro”, els edificis amb “lavori in corso” i els que esperen torn puc assegurar que d’aquí a cinquanta anys, quan tingui tots els deures enllestits, Sicília serà el paradís terrenal dels amants de les pedres historiades. Ara com ara… doncs això: “in corso”.

He calculat cinquanta anys i desitjo no fer curt perquè, de fet, quan ens hem trobat davant d’una lona o una tanca protectora d’uns treballs de restauració feina hem tingut en la majoria dels casos per veure-hi algun paleta en acció. Potser els hem agafat de vacances.

Sigui com sigui, el procés d’endreça avança. En vàrem ser testimonis el dimarts 2 de setembre a Racalmuto, el poble de Leonardo Sciascia. Al final del carrer principal ens esperava, lluminosa i blanca com un glop de llet, la catedral -“il Duomo dell’Annunziata”- amb una pila d’abnegats feligresos a l’interior escombrant i traient reflexos àurics de tots els elements ornamentals metàl·lics.

L’explicació és molt senzilla: després de sis anys amb les portes tancades a causa d’una restauració general -el temple es va construir en dues fases els segles XVI i XVII- el dissabte anterior havia obert solemnement les seves portes una altra vegada i durant aquella setmana tot el “Comune” de Racalmuto feia festa grossa amb l’esperada “riapertura della Matrice”.

Confesso que l’A. i jo ens vàrem sentir un pèl més tranquils. Davant dels nostres ulls teníem la demostració que els “lavori in corso” s’acabaven algun dia i que els monuments “in ristauro” acabaven obrint novament les seves portes. A Racalmuto, la terra de Sciascia, en vàrem tenir la prova.

(D’aquí a cinquanta anys ho comprovarem, oi, noia?)

(Continua aquí)

———————————————————————————————————–

La il·lustració musical d’avui la posa Fabrizio de André, un clàssic de la cançó italiana nascut a Gènova i mort aviat farà deu anys. És el tema que obre un CD doble que vaig comprar l’any passat a Florència i que no sé si s’ha editat aquí.
Recull una selecció de temes interpretats en directe a Bolònia i Florència durant quatre dies de gener de 1979. De André està acompanyat per la PFM, la històrica Premiata Forneria Marconi, i tot el disc és una pura filigrana.
Us deixo, doncs, amb “Bocca di rosa”. Escolteu-la amb atenció. I, si pot ser, seguint la lletra que trobareu aquí. La història que explica el gran Fabrizio podria ser perfectament el guió d’una d’aquelles comèdies picants de Vittorio de Sica amb Alberto Sordi fa cinquanta anys.

https://youtu.be/IB7LsjkZvvc

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!