Totxanes, totxos i maons

Tot i la fama que sempre m’heu atribuït de persona amb memòria t’he de dir que em sento incapaç de recordar els detalls del nostre primer contacte. El que em consta és que va ser pels volts de 1976 a la parròquia de Santa Isabel d’Aragó, en unes sessions de catequesi d’adults…

(n’hi ha més)

… a les quals l’Anna i jo ens vàrem inscriure i que ens van permetre coincidir amb unes quantes parelles que hem tingut la sort i la constància de continuar en contacte tots aquests anys fins ara mateix.

Parlo d’aquell grup fundador que estava format pel Salvador i la Maite, el Hans i la Maria Josep, la Pilar i tu i els Isern-Rabella. I és precisament en nom i representació d’aquest grup que ara mateix t’estic explicant tot això.

Per ser precís -ho dic perquè tu, Xavier, series el primer a fer-m’ho notar- encara hauria de parlar d’una cinquena parella en aquell grup inicial: el Tasio i la Rosalia. Una parella de presència desgraciadament efímera en la colla a causa de l’inesperat accident que va segar la vida -joveníssima- del Tasio. I ja posat a dir coses tristes no podem oblidar que aviat farà vuit anys que vàrem tenir una altra baixa: la de l’estimat Hans.

Torno al començament. No recordo que dediquéssim gaire temps a les sessions de catequesi d’adults en aquells locals del carrer de l’Art, el cert és que el següent conjunt d’imatges que retinc en la memòria em porta ja a evocar sortides conjuntes amb els nanos -aleshores molt petits-, trobades periòdiques a les cases d’uns i altres i fins i tot algun bateig col·lectiu d’uns quants dels nostres fills.

Vàrem formar -formem encara, diria- un grup de gent senzilla i planera. Amb afinitats i gustos similars. Gent que, per damunt de qualsevol altra consideració, ens sentim bé quan estem junts. Un castís (la filiació del qual ara no ve al cas) ens va posar una etiqueta: “Els catòlics del Guinardó”. I així vàrem anar fent.

Val a dir que, pel que fa al barri, amb els anys uns quants hem deixat de pertànyer al Guinardó. I pel que fa a l’apel·latiu de “catòlics” enllestiré dient que cadascú ha fet el que ha pogut i avall.

En aquests darrers anys, a més a més, la Pilar i tu us havíeu convertit en uns moianesos d’empenta i estic segur que la gent d’aquella vila -alguns aqui presents- trigaran molts anys a oblidar-te.

En fi, Xavier, no em vull allargar. M’agrada pensar que ara mateix ja deus haver arribat al país on s’apleguen les bones persones un cop fan el gran salt. I com que parlo de bones persones, estic segur que allí ja et deus haver trobat amb el Tasio i el Hans. Estàs, doncs, en bona companyia.

Ja me l’imagino, l’escena: el Hans esperant-te a la porta, amb aquell somrís d’orella a orella i la seva simpatia abassegadora, amb l’arsenal inesgotable d’acudits de la seva època de visitador mèdic. Segur que a hores d’ara ja et deu haver presentat a tota la seva colla d’amistats.

Quan t’hagis adaptat a la nova situació, sisplau, no t’oblidis de dir al Tasio i al Hans que els recordem i que els enyorem. Digue’ls-ho unes quantes vegades, Xavier, perquè és veritat. Per si de cas no en tingués notícia, explica-li al Hans les alegries que aquests darrers anys ens està donant el Barça. I comenta-li també que als fumadors els estan fent la vida impossible per totes bandes. Es farà un tip de riure.

I, sobretot, no us desentengueu dels que ens hem quedat aquí baix, Xavier. Estem moixos, desanimats i baixos de to però ja t’ho dic: el vostre record serà la nostra força per continuar. I quan es comenci a fer fosc -perquè suposo que al país de les bones persones també hi ha dies i nits- seieu una estona al pedrís de la plaça a petar la xerrada i feu de tant en tant una mirada cap aquí baix.

Segur que ens veureu a tots petits i belluguets com formigues atrafegades i que a la vista de l’espectacle somriureu amb condescendència. Aquí baix ho sabrem de seguida perquè just en aquell moment el dia deixarà de ser rúfol, els núvols s’obriran i sortirà el sol. No perdeu de vista com es van fent grans els vostres fills i els vostres néts i, si us plau, vetlleu per tots nosaltres, que bona falta que ens fa.

Gràcies per tot, Xavier.”

——————————————————————————————

(Aquest és el text que vaig llegir ahir durant el funeral del nostre amic Xavier Jorba celebrat a la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat)