Totxanes, totxos i maons

Un matí de la setmana passada el nostre carrer va aparèixer amb un parell de parets i uns quants senyals de trànsit decorats amb cors de color blau acuradament pintats amb esprai. Feia molt temps que no veia pel barri una pintada que em cridés l’atenció. I això que just a l’entrada del carrer, a tocar de Sanllehí, tenim un immens mur de formigó que aguanta un tram de la carretera que s’enfila cap el Carmel. Una temptació per a taquers i grafiters que, curiosament, està molt desaprofitada ja que la darrera sèrie de pintades en aquest mur està dedicada -amb unes lletrotes força maldestres, per cert- a fustigar una pobre Lucía a la qual l’anònim escrivent de parets li dedica, com a cosa més suau, un contundent “muérete”.  (n’hi ha més)

Precisament a casa la moda de l’esprai la vàrem passar també durant les adolescències dels dos nois. De fet, les darreres romanalles d’aquesta etapa -les portes dels armaris de les seves respectives habitacions plenes de pintades i signatures-  han caigut amb les recents obres del pis.

Deu tenir una certa màgia, això de pintar frases a les parets. Vindria a ser com uns “blogs”, però més primitius. Jo encara he arribat a veure, molt difuminat però identificable, un “Viva Maura” que resistia heroicament el pas del temps en el mur del Seminari que feia xamfrà entre Consell de Cent i Balmes. De tota manera la pintada més deliciosa que recordo és una que en els primers anys setanta presidia un mur del carrer del Telègraf on l’A. i jo vàrem instal·lar el nostre primer niuet. Amb aquella fe indestructible de la resistència contra el franquisme el lletraferit de l’esprai havia escrit un impagable “Desarrollemos la violència revolucionària”, que encara avui recordem amb nostàlgia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!