Plaers romans: fer el Serra i el Fortuny al Caffè Greco.

Un dels plaers romans que per a un català no té preu és anar a l’Antico Caffè Greco (vegeu aquí), instal·lar-se en un dels seus historiats salons i posar-se a llegir amb tota la unció del món les “Notes sobre Itàlia” de Josep Pla.

Val a dir que el diumenge passat l’A. i jo no portàvem literatura d’aquest nivell però tot i això ens en vàrem sortir d’allò més bé. Mentre féiem temps després de dinar (i quin dinar, mamma mia…) per anar cap al camp d’aviació vàrem entrar al Caffè Greco -en el 86 de Via Condotti, a tocar de la Piazza di Spagna- amb la intenció de complir el nostre ritual dels caps de setmana: resoldre junts els encreuats de La Vanguardia.

Així doncs no ens va acompanyar el mestre Pla però ens vàrem arreglar amb els mestres Serra i Fortuny. Que tampoc està gens malament, com hi ha món.

Aconsellats prèviament per gent entesa vàrem entrar al Caffé Greco ben decidits, talment com si fóssim romans de tota la vida. Vull dir que la majoria de turistes no solen anar més enllà de l’entrada on hi ha dues barres d’atenció al públic a peu dret -la del cafè i la de les llaminadures- i enmig, com els antics burots marcant el límit de la part més genuïna de l’establiment, un petit taulell on et cobren les consumicions.

Com que a més a més resulta que l’A. té una notable semblança física amb Emma Bonino, actual ministra italiana de Polítiques Europees, i jo (mal m’està el dir-ho) tinc el caient elegant i clàssic d’un Vittorio de Sica, la nostra fila romana era de les que resisteixen els escorcolls més severs.

A can Greco, fundat si no m’erro l’any 1760, el temps passa a una altra velocitat -la decoració, l’aspecte dels clients habituals, la remor discreta de les converses…- i ho vàrem aprofitar a fons. Sobretot després d’haver-nos submergit en la bogeria multitudinària de la veïna Piazza di Spagna amb la seva espectacular escalinata plena de gent a qualsevol hora del dia i de la nit.

Vàrem demanar al cambrer un espresso i un capuccino i, com mana la tradició, ens els va servir acompanyats de sengles copes plenes d’aigua. Un costum que a Barcelona fa segles que ha caigut en l’oblit. Si més no en els cafès que l’A. i jo freqüentem.

Quan vàrem tenir enllestits els dos encreuats vàrem encaminar-nos cap a la Via del Corso on ens havien dit que podríem comprar llibres i discos. Evidentment, com la ciutat civilitzada que sens dubte és, les grans llibreries i cases de discos de Roma estan obertes els diumenges.

A can Feltrinelli vaig comprar un llibre que feia segles que buscava: la versió original de “Cuore”, d’Edmondo De Amicis. El llibre que vaig tenir de lectura durant tot un curs a l’escola i del qual encara ara seria capaç de recitar bastants fragments de memòria (*). I parlo de fa cinquanta anys. A can Messaggero Mondadori una sorpresa tot just a l’entrada: en la llista dels deu llibres més venuts de la setmana hi havia “L’Ombra del Vento” en el número 4 i “La Cattedrale del Mare” en el número 5. Sense comentaris…

Com el país civilitzat que sens dubte és, a les cases de discos d’Itàlia no és gens difícil trobar música del país en lloc preferent i amb assortiment ampli i variat. A can Mondadori vaig comprar coses de Lucio Dalla, el segon “Musica Nuda” de Petra Magoni, i una meravella que em pensava que no trobaria enlloc: el “Creuza de Mä” de Fabrizio de Andrè.

I complint l’encàrrec del noi petit de casa dos Premiata Forneria Marconi de la primera hora: el “Photos of Ghosts” (1973) que tinc en vinil i un per a mi desconegut doble CD titulat “Gli Anni Settanta”.

En començar he dit que prendre un cafè al Greco és un plaer que no té preu. Ara que hi penso mantinc la consideració de plaer i deixo la segona part de la frase en el territori de les metàfores: la nostra consumició -espresso i capuccino- va costar (de valer, ja s’ha vist que va valdre molt, aquella mitja hora) 11 euros. Potser és perquè anava acompanyat de tota una senyora ministra…

Roma és així. I Itàlia diuen que també. Què més ens cal, doncs? Hi tornarem aviat, oi, “signora” A./ Bonino?

————————————————————————————-

(*) Jo em suposava que ja s’entenia, però com que algú m’ho ha preguntat he de puntualitzar que el llibre de lectura de la meva infantesa era “Corazón”, no “Cuore”. Vull dir que, com no podia ser altrament per l’època, la versió que llegíem era la castellana.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *